Estació de França

A Tàpies, homenatge de Pau als seus 85 anys!

2012-02-07T13:12:00.000Z

Prohibir, multar i perseguir!

2011-09-19T20:58:00.003Z

Aquests serien els verbs que defineixen els 100 dies de govern del PP a Badalona. Les polítiques socials han desaparegut sota el pes d’una política de seguretat que amaga els problemes, enlloc d’abordar-los i resoldre’ls.

La persecució del “mercat de la misèria”, amb un desplegament impressionant d’agents de seguretat i sense la presència de treballadors socials, ha comportat el desplaçament del “mercat” a d’altres poblacions, però no ha solucionat el problema de misèria subjacent.

Igualment, la persecució estiuenca a petites botigues d’immigrants, forçant els expedients administratius fins el límit de la legalitat, i a vegades més enllà, no ha fet més que alimentar prejudicis contra la població nouvinguda, confonent casos individuals amb la generalitat de botigues d’immigrants. Aquesta obsessió persecutòria arriba fins al ridícul de fotografiar un xai que suposadament estava al maleter d’un vehicle.

Finalment, en aquesta escalada en busca d’una “pax policial” cal esmentar l’intent de regulació de la venda de begudes alcohòliques a la nit –quan no ho permet la llei–, l’intent de sancionar amb la retirada de l’ajut social en cas de delicte –cosa que suposaria situar una doble pena per un mateix fet, trencant el principi de “non bis in idem” –; la introducció del requisit d’un mínim de 5 anys de residència per a poder aconseguir certes ajudes socials (beques de menjador, llibres, etc...), i, per acabar, la retirada de bancs dels carrers i tancament de fonts d’aigua per evitar que es formin grups d’immigrants.

Tanmateix hem de reconèixer que l’estratègia de comunicació als mitjans funciona. Tot el que fa l’Albiol és notícia, encara que no sempre bona (com la suspensió del actes de la Diada o la supressió de la paraula “Nacional” del nom de la celebració), i la seva imatge s’ha fet coneguda en el panorama català i estatal. Fins i tot és un personatge assidu al programa “Polònia” de TV3.

D’altra banda, la política social d’Albiol és inexistent. Ja hem vist que l’actual govern de la ciutat no compta amb l’experiència i el saber fer dels treballadors socials. També ha estat evident el silenci, durant tot l’agost, respecte de la crisi de la renda mínima d’inserció, mentre la ciutadania afectada estava realment desemparada. Fins i tot la gran promesa electoral de regalar els llibres de text no s’ha complert i resta amb un futur incert, ja que més enllà de declaracions retòriques, no és econòmicanment factible (ni justa, però això és un altre tema) sense recórrer a la socialització de llibres. Tampoc s’ha vist cap acció enèrgica per defensar importants projectes iniciats pel govern municipal anterior i que l’actual Generalitat dificulta, com per exemple, la negativa a construir tres noves escoles (Montigalà, Bufalà 2 i Lola Anglada) que la ciutat tant necessita. Tampoc s’ha fet res per negociar els retalls a les escoles bressol o a l’Escola de Música. En aquests temes el govern del PP senzillament no hi és i, el més greu, ni se l’espera.

Pel que fa a la gestió de la cultura municipal, el menysteniment envers aquest àmbit és evident i, fins al moment, només s’ha pres una decisió transcendent: prescindir del director dels teatres municipals i del Cap tècnic, tot això sota el criteri de racionalització de la despesa, és a dir, del retall encobert.

En altres branques de l’acció municipal com les que fan referència al territori, s’han limitat a deixar fer el ja endegat, sense que es vegi una direcció política clara. Davant del greu problema de l’atur, no hi ha estratègia, ni rumb, ni pla, quan l’ajuntament sense tenir la solució pot fer coses i que fons ara no fa.

Bé, fins aquí el repàs d’aquests 100 dies. En resum: molts titulars i molts tuïts, però poca gestió efectiva i eficient. Ah, i l'obsessió per fer d'oposició a l'oposició.

Aixequem el teló: Cap on anem?

2011-09-06T12:55:00.000Z

A la passada campanya electoral vaig participar en un debat organitzat per l’Associació de Gestors Culturals de Catalunya sobre els diversos programes de cultura d’algunes de les formacions polítiques que es presentaven a les eleccions. Tant ICV-EUiA, ERC-Accent, CiU, com nosaltres, el PSC, teníem clar que en aquest mandat 2011-2015 calia treballar sobre les eines de participació ciutadana en l’àmbit cultural i tirar endavant una visió estratègica de l’acció cultural, per aconseguir, entre d’altres qüestions, cohesió social i projecció de ciutat. Paradoxalment, el partit que es va mostrar més pobre en l’anàlisi i en les propostes, el PP, ha estat qui finalment governa a la ciutat. D’aquest debat només ens va quedar clar que apostaven pel bilingüisme i poca cosa més. Ja nomenat el govern, la regidora de cultura, en una entrevista al diari “El Punt”, tampoc concretava gaire les seves prioritats ni propostes, més enllà de dir que sobre la qüestió de la llengua complirien la llei. Per desgràcia fa pocs dies hem sabut què significa per al PP complir la llei.

Davant d’aquest panorama, desert de propostes, vull reformular les línies mestres del que crec que hauria de ser la política cultural de la ciutat en aquests propers quatre anys, tot i deixant constància que una de les premisses ja ha estat trencada pel nou govern: la regidoria de cultura ha perdut el seu rang institucional en passar de ser Tinença d’Alcaldia (i, per tant, membre de la Junta de Govern) a ser Regidoria Delegada, la qual cosa dóna una pista sobre on situa el PP les polítiques culturals, alhora que ens avisa de possibles retallades severes al seu pressupost.

Tornem, doncs, a les línies d’acció que esmentava. Bàsicament, es tracta d’implementar aquelles eines que donen estabilitat i permanència a les polítiques culturals de ciutat i que van més enllà de la conjuntura, del calendari festiu o de la programació cultural, segons els següents principis:

- cohesió social
- projecció
- participació
- proximitat

Entre aquestes eines és fonamental la posada en marxa del ja constituït Consell de les Arts i de la Cultura (prèvia revisió i adequació del seus estatuts en la línia dels del CoNCA) amb competències en la implementació del Pla Estratègic de Cultura, en la definició d’uns criteris de subvencions o en la redacció d’un protocol festiu, entre d’altres. Admeto aquí que sóc partidari d’una Comissió de Festes dins del Consell, encara que he negat i nego que fins aquest moment les Festes hagin tingut manca de participació.

La segona, és la revisió del Pla Estratègic de Cultura de Badalona, aprovat en comissió ad hoc l’any 2007. És un element fonamental, plenament vigent i que va comptar amb la participació nombrosa de ciutadans i entitats. Cal adaptar-lo a les noves circumstàncies i realitats, com així es preveia ja en el seu redactat final. Per exemple, no hi apareixen ni el Museu del Còmic, ni el Centre Cultural del Carme, ni la Xarxa de Teatres, ni el Pla de Biblioteques, ni el Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya, tots ells posteriors al text definitiu.

En aquest breu apunt, no vull deixar de referir-me a la definició i posada en marxa del Museu del Còmic i de la Il·lustració i del Centre Cultural del Carme, processos on caldrà la participació dels professionals locals del sector.

Finalment, una premissa que cal complir: no tocar allò que ja funciona. El Museu de Badalona, el Conservatori (malgrat les retallades), el TallerBDN, Badalona Cultura, S.L., entre d’altres, no han de patir turbulències innecessàries.

Fins aquí, a grans trets i de manera resumida, el que considero les bases indispensables per a plantejar una política cultural seriosa, sòlida i de llarg recorregut.

He aixecat el teló, que comenci la funció!! si és tragèdia o comèdia aviat ens adonarem ....

REPRENENT EL CAMí

2011-09-05T11:29:00.000Z

Fa més de dos anys que vaig abandonar aquesta Estació de França. No en sé ben bé el motiu concret. Cansament, potser; sensació de tenir una obligació que en ocasions es feia pesada; els temps, que començaven a ser convulsos; la immediatesa de les xarxes socials, que em permetia emetre una opinió o una recomanació gairebé quan la pensava....
Avui arribo una altra vegada a l’Estació. Espero agafar un tren de llarg recorregut i fer del meu vagó el meu espai per reflexionar sobre allò que m’interessa, m’inquieta o em suggereix. Potser serà un espai més de definició política i ideològica que abans (crec que estem en una cruïlla social i política global i local molt important, com mai havíem viscut). Tanmateix, no deixaré de parlar, segur, d’art, de teatre (les noves temporades del Lliure i del Romea prometen), de cinema, de literatura i de tot allò que m’envolta, d'allò que, com deia Xavier Rubert de Ventós, són coses suficientment importants com per no tenir la seva existència assegurada.
Així que respiro a fons, miro al meu voltant, agafo un tren que diu “FUTUR” i surto, com sempre, de l’Estació de França.

La utilització política de Wagner

2009-07-06T22:54:00.006+01:00

Malgrat el que pugui suggerir el títol, no parlaré del III Reich i d’Adolf Hilter, qüestió més que estudiada i publicada. Parlaré de la producció de la Tetralogia de l’Anell de Wagner a València i de com el Govern de Camps està fent un ús polític indigne d’aquest esdeveniment.

Atret per la inqüestionable qualitat de la proposta del Palau de les Arts de Valencia vaig desplaçar-me el proppassat dia 21 de juny a veure “L’Or del Rhin”, el pròleg de les següents tres jornades de l’Anell dels Nibelungs de Wagner (La Walkiria, Sigfried i El Capvespre dels Déus). Tant la direcció de Zubin Mehta, com la posada en escena de La Fura dels Baus, les veus presents (inclòs Plácido Domingo a La Walkiria) o la flamant Orquestra del Palau de les Arts, així com les critiques dels 3 anys anteriors i l’estrena, feia pocs dies, de El Capvespre... al Maggio Musicale Fiorentino, feien sobre el paper una proposta molt interessant.

Els preus de les entrades eren els normals en aquests tipus d’espectacle –no precisament barats per la seva pròpia complexitat-, però hi va haver un parell de qüestions que em van cridar l’atenció. La primera és que regalessin el programa. Al Liceu i a la resta de teatres lírics es ven, a un preu molt assequible, però es ven; aquí es regalava a l’entrar no a l’espectacle, sinó a l'accedir a taquilla. La segona sorpresa va ser el preu del catàleg. Llibre que comprèn els 4 llibrets en castellà, valencià i alemany, amb entrevistes i fotos a tot color i editat amb tapes dures. Segons em sembla, un preu raonable per a una publicació d'aquestes característiques estaria entre els 60 o 80 euros; doncs no, el catàleg únicament valia 20 euros. Una mica despistat vaig entrar al Palau i vaig gaudir d’un bon espectacle. (veure video)

Al matí del dia següent vaig comprendre moltes de les coses que m’havien sobtat. Al Canal 9 feien una entrevista a la Consellera de Cultura del País Valencià, Trinidad Miró, amb motiu d’un “esdeveniment únic” a Espanya: la representació de l’Anell sencer en producció pròpia. Doncs bé, tota l’entrevista, inclosa la intervenció dels tertulians, girava a l’entorn el greuge comparatiu que suposa que el Palau de les Arts només rebi 1,4 milions d’euros i el Liceu 14 milions. Exclamaven els tertulians que era un escàndol que tot i la qualitat, contrastada, de la programació d'aquests 3 anys de vida del Palau de les Arts, el Govern de Zapatero menystingués als valencians; que el President Camps –aquell que “se paga sus trajes”- recolzava la cultura i pressionava al Govern central, però aquest volgudament volia maltractar al valencians (dit subliminalment: per votar PP). Com a mostra de tot el que dic, transcric una entrevista de l’esmentada Consellera a l’ABC del dia 1 de juny d’enguany (en blau assenyalo el més destacat a l'efecte):

“VALENCIA. Mientras aguarda reunirse con Ángeles González Sinde, Trinidad Miró (Alcoy, 1960) tiene claro lo que pedirá a la nueva ministra de Cultura: que asuma los compromisos adquiridos por su antecesor, César Antonio Molina, y aumente progresivamente la subvención que recibe el Palau de Les Arts Reina Sofía. Lo contrario, sería una nueva demostración de que el Gobierno central «continúa ignorando» las necesidades de la región.

-El pasado miércoles se reunió el Patronato del Palau de les Arts ¿Qué significaría la entrada del Ministerio de Cultura en el Patronato?
-Supondría la implicación del Gobierno central en una de las mayores apuestas por la cultura que se ha hecho en España en muchos años. La Generalitat, con mínima ayuda del Gobierno central, ha hecho un grandísimo esfuerzo para que el Palau de les Arts se convierta en tan sólo tres años de vida en uno de los grandes palacios de ópera del mundo. Sé que es un argumento mil veces repetido, pero es incomprensible e injusto que el Ministerio de Cultura sólo aporte 1,4 millones de euros al Palau de les Arts, mientras que, por ejemplo, el Liceo de Barcelona recibe más de 14 millones. Es de justicia que el Ministerio de Cultura deje de maltratar en sus presupuestos al Palau de les Arts.

-¿Está el programa de la próxima temporada del Palau condicionado por la crisis económica?
-No. La programación es de primer nivel. Lo que es innegable es que la Generalitat no tendría que hacer los esfuerzos que está haciendo en el Palau de les Arts y en general con la cultura en la Comunidad Valenciana si Rodríguez Zapatero nos tratara tan bien como a otras comunidades. Zapatero destina 49,2 millones de euros para cultura en Cataluña, 31,5 millones para Andalucía, 14,9 millones para el País Vasco ó 7,5 millones para Galicia. La Comunidad Valenciana sólo recibe 5,3 millones de euros. El Consell es uno de los Ejecutivos autonómicos que mayor porcentaje destina a Cultura y Deporte, con un 1,67%. Paradójicamente, por detrás quedan comunidades generosamente apoyadas por los presupuestos del gobierno de Zapatero como Cataluña (1,16%), País Vasco (0,76%), Andalucía (1,49) o Castilla La Mancha (1,58%).

-¿Qué novedades incluye la edición del Festival Mediterrani que acaba de estrenarse?
-Este II Festival del Mediterrani va a ser el espectáculo total. La producción de la tetralogía «El anillo del Nibelungo», con dirección de Zubin Mehta y puesta en escena de La Fura dels Baus, va a ser algo nunca visto. Es la primera vez que un teatro de ópera en España ofrece dos ciclos completos de una producción propia de la tetralogía wagneriana y la primera vez que un equipo español se atreve a llevarla a cabo. La intendente del Palau de les Arts, Helga Schmidt, ha dicho que con la producción de la tetralogía de Richard Wagner se escribe una nueva página en la historia cultural de Valencia y de España. Es indudable que Valencia se va a convertir en la capital mundial del wagnerianismo.

-¿Cuáles serán sus reivindicaciones principales ante la nueva ministra de Cultura?
-La primera y principal será exigir un mejor trato económico para el Palau de les Arts. El anterior ministro de Cultura se comprometió a mejorar poco a poco esta situación, pero antes de que ese compromiso se plasmara en algo oficial, Zapatero lo cesó. Otro asunto que quiero exponerle es que el Ministerio se integre en el patronato del IVAM porque, a pesar de ser uno de los mejores museos de arte contemporáneo de España, no recibe un solo euro, mientras que para el Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona (MACBA) hay 2 millones. También le pediré implicación en la restauración del Centro del Carmen. La Conselleria de Cultura acaba de iniciar una ambiciosa obra de ampliación de este magnífico museo en la que vamos a invertir 5 millones de euros y le pediré a la nueva ministra que colabore en la financiación de la siguiente fase de rehabilitación y ampliación. Espero y deseo que la nueva ministra sea más sensible a las necesidades de la Comunidad que sus antecesores en el cargo."

En definitiva, estem davant d’una utilització política de les operes de Wagner. El Govern de la Comunitat Valenciana ha volgut situar la ciutat de València en el mapa de la lírica internacional, en una operació semblant a la del Govern Basc amb Bilbao i el Guggenheim; però amb la diferència que els bascos s’ho pagaven ells –sí, ja sabem que tenen concert econòmic i hisenda pròpia- i Camps pretén que li paguem tots. No ens ha preguntat a ningú si volem que faci “algo nunca visto”, ni si ho ha de fer en 3 anys, ni si ha de regalar el programes o cobrar el catàlegs a 20 euros. Quan els tertulians del programa de Canal 9 es preguntaven cridant, “quin argument li dóna la Ministra de Cultura per maltractar al Palau de les Arts i als valencians?”, per a mi la resposta era i és òbvia: només fa 3 anys que aquest equipament funciona i no es pot estirar més el braç que la màniga. La resta són excuses, cinisme polític i manipulació al més pur estil PP.

"Paso Doble", de Barceló-Nadj

2009-05-12T10:41:00.004Z

Fa mesos ja vaig dir que la perfomance “Paso Doble” de Miquel Barceló i Josef Nadj era un dels meus espectacles imprescindibles aquesta temporada i el proppassat dissabte, 10 de maig, vaig poder gaudir-ne. He de dir que, d’ençà que es va estrenar al Festival d’Avinyó, he fet un seguiment tan acurat del tema, que la meva percepció en directe de la peça patí de certa manca de sorpresa; a això li he de sumar una certa decepció en relació al comportament de l’artista en tot l’affaire de la cúpula de Ginebra. Però tornem a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure.

Expectació a la sala, cares conegudes (Pere Gimferrer, Sílvia Munt, Andreu Buenafuente o Javier de la Muelas) i un mur d’argila roja, pintada de blanc, excepte el terra que roman amb el color original. Un sonors cops per darrera del mur ens fa veure que allò es belluga, que comença a prendre forma. Amb posterioritat, apareixen Barceló i Nadj, amb vestit negre i camisa blanca, comencen a treballar l’argila, la de Kanizsa, vila natal del coreògraf i la de les obres ceràmiques de Barceló. El plató es converteix en el taller de l’artista. Les diverses tècniques de treball es succeeixen en aquesta obra que es realitza davant dels nostres ulls. I, tanmateix, és només això? La realització d’una obra plàstica davant de l’espectador?...

He de dir que no, la perfomance té una part de treball escenogràfic essencial. Malgrat no tenir argument, les diverses escenes s’esdevenen fent avançant l’obra, entre la ironia, la sorpresa, el missatge subtil o més evident cap un final metafòric que representa molt bé el que Josef Nadj pretenia al plantejar-li aquesta aventura a Barceló: entrar en el quadre. Nadj es converteix en un element plàstic més del pintor, és ruixat i tot amb pintura blanca com la resta del mur d’argila, per acabar ambdós engolits per l’obra resultant, en una tornada a l’origen, als fons de l’argila, de la terra aquosa de la que han/hem sortit.

Espectacle de gran alçada plàstica i escènica. Imprescindible!

Per cert, al final de l’espectacle Barceló fa unes fotos al públic i a l’obra resultant, a més de prendre’s una birra a escena en un acte de se m’enfotisme o divisme (trieu l‘adjectiu), molt aplaudit pel públic. Alguns aprofitem per fer fotos a l’obra, llàstima que –al contrari de l’artista- no anem preparats per l’ocasió.

Noticies relacionades:

"Isaki Lacuesta llevará al cine a Barceló", El País, 9 de maig de 2009

"El goce efímero", La Vanguardia, 12 de maig de 2009

"Las coreografías de Nadj y el arte de Barceló llegan al Teatre Lliure de Barcelona", El Mundo, 6 de maig de 2009

"Venecia 'revisará' a Barceló", Diario de Mallorca, 27 d'abril de 2009

From I to J. Un homenatge d'Isabel Coixet a John Berger

2009-04-12T23:36:00.008Z

El proppassat 2 d’abril a les 7 del vespre s’inaugurava a Arts Santa Mònica la instal·lació d’Isabel Coixet “From I to J”, amb motiu del llibre de John Berger “From A to X – A Story in Letters”. Pensava anar-hi, però era un dijous d’aquells que a l’agenda tot s’ajunta i vaig optar per acompanyar al meu amic Manuel Calderón i la seva gent a la presentació de la seva revista “Calle Nueva” al CCCB. Per tant, vaig perdre l’oportunitat que la meva admirada Isabel Coixet em pogués tornar a “donar un tall” com ja va fer fa temps, i de conèixer i escoltar a John Berger i a la mateixa Coixet. Tanmateix, em vaig prometre que, més d’hora que tard, aniria a veure la instal·lació.

I així ha estat. Dissabte passat, enmig de les vacances de Setmana Santa, vaig anar-hi cap al migdia. Primer de tot he de dir-li a Vicenç Altaió que ha de fer més amable l’accés al nou Santa Mònica. Ho dic perquè, o s’està molt motivat, o es fa difícil entrar per temor a traspassar el llindar. Un cop a dins, sense massa explicacions, un grupet de 10 o 12 persones comencem a veure un curtmetratge, en el qual John Berger parla de la gestació del seu llibre i desgrana tots els conceptes i motivacions que podem trobar-hi. El curtmetratge és filmat per la Coixet, amb tot el seu ofici i amb l’ajut del millor elenc d’actrius europees (d’Isabel Huppert o Maria de Madeiros a Sarah Polley o Penélope Cruz). Totes elles posen veu a les cartes que A'ida envia al seu enamorat, Xavier (amb veu de l’escriptor Henning Mankell), empresonat amb doble cadena perpètua i que posa el contrapunt a les cartes escrites per l’A'ida.

A la fi del curtmetratge, i davant del desconcert generalitzat, un amable treballador de l’equipament ens informa que ja podem passar "a veure-ho" i que aquesta sessió és totalment en anglès. Un grupet de 9 persones entrem en el que sembla un soterrani fosc. Caminem a poc a poc –una noia i jo davant, però sense saber ben bé cap a on- fins que ressona la veu de Henning Mankell i ens trobem amb un moble antic on es guarden les cartes d’A'ida. Ens indiquen que podem agafar-les i a partir d’aquí ens deixem endur per les veus de les actrius que llegeixen les cartes i els contrapunts de Xavier. Estem a la presó (un entrellaçat de filferros dissenyats per l’estudi de Benedetta Tagliabue), a les fosques, i per mitjà de la il·luminació anem de llit en llit; llits de fusta, només tapats per una manta antiga, com les de la meva infantesa i on hi han inscrits els crits de Xavier (“El dia que desaparegui la fam del món veurem una EXPLOSIÓ ESPIRITUAL com la humanitat no ha conegut mai, li va dir Lorca a Jaimes fa uns moments”, per exemple). Amb la lectura de les cartes anem sabent més coses d’A'ida i de Xavier, però en realitat és una excusa per parlar d’universals: del pas del temps (de l’efímer, de l’etern o de l’oblidat), del valor, de l’opressió, de l’amor, etc... En acabar la lectura de les 10 cartes i de recórrer els 10 llits, una música que funciona molt bé com a crescendo final de la instal·lació ens retorna a la claror del dia, ens convida a abandonar el món, fosc i tancat, però lliure i lluitador com ho és el pensament de Xavier i de la seva, i ja nostra també, A’ida.

Marxa el grup, però em quedo amb les ganes d’escoltar-ho en català –el meu anglès no és tan bo com per haver-ho captat tot, ni amb l’ajuda de les cartes, que encara tinc a la mà- i decideixo visitar la resta de les exposicions abans de tornar a entrar a la presó d’en Xavier.

Mentre pujo al pis superior, vaig llegint unes frases del projecte d'Alfred Jaar "Questions, qüestions" ("La cultura és necessària? La cultura és crítica social? La política necessita la cultura?..."). A dalt, hi trobo el projecte de Maria Jesús González i Patricia Gómez “Projecte per a presó abandonada”, intervenció desenvolupada a l’antiga presó Model de València. Certament, és un projecte interessant, però més quan s’acaba de sortir de l’experiència d’una presó. Pujo i tafanejo ràpidament el “Refugi” de Mal Pelo, i a les 2.15 p.m. retorno a la planta baixa a punt d’entrar novament al món de Xavier i A’ida.

Ara sóc l’únic visitant–dissabte de Glòria i a aquestes hores!!-, així que puc gaudir en soledat, i amb el català de la Carme Elias i l'anglès de Henning Mankell, del recorregut per l’univers que la intel·ligent Isabel Coixet ha muntat a l’entorn del món de John Berger. Puc apreciar la sintonia entre la veu, la llum i els sons. És una experiència única, com estar dintre d’un del seus films o del llibre de Berger. La pròpia Isabel Coixet diu “El projecte que presentem és un homenatge a aquest pensador i una recreació de l’experiència sensorial que proposa en el seu llibre”. Missió acomplerta!! Un consell: no us perdeu aquesta instal·lació!

En sortir de Santa Mònica vaig anar directament a comprar un exemplar del llibre de Berger. L’efecte Coixet havia aconseguir exhaurir-lo, només quedava un exemplar en castellà d'Alfaguara. Ara l’estic acabant...

Algunes reflexions d’A’ida:

“Els nens, com jo, ja s’han despertat. Tenen menys raons per dormir que els adults, menys coses que no volen tornar a veure mai més.”

“El passat és l’única cosa que no ens empresona, amb el passat podem fer el que ens vingui ben bé de gust. El que no podem fer és canviar-ne les conseqüències.”

“Hi ha una diferència molt gran entre les esperances i les expectatives. Primer em pensava que tenia a veure amb la durada, que tenir esperances implicava esperar alguna cosa que encara havia de passar. M’equivocava. Les expectatives pertanyen al cos, i les esperances, a l’ànima. Aquesta és la diferència.”

“No es pot cometre un error més gran que creure que l’absència és el no-res. La diferència entre ambdues coses és una qüestió de temps. (I, contra el temps, ells no hi poden fer res.) El no-res passa abans, i l’absència, després.”

“Em vaig sentir vella, encara recordava el temps en que els soldats eren guerrers, en que les mares, encara que plenes d’angoixa, se sentien orgulloses dels seus fills soldats.”

“ Y me miro las manos, que quieren tocarte, y me parecen obsoletas, porque hace tanto que no te acarician.”

“Son las cosas pequeñas las que nos asustan. Las cosas inmensas, aquellas que pueden matarnos, nos hacen valientes.”

Instal·lació oberta del 3 d'abril al 7 de juny, de 12 a 22 h.

D'un temps, d'un país

2009-04-02T21:58:00.008Z

Hi havia una vegada un país que estava preocupat pels resultats acadèmics dels seus alumnes: un 25% dels estudiants no acabaven l’educació secundària i aquesta xifra es doblava quan es tractava de segments de població desfavorida. L’informe PISA situava aquests alumnes 12 punts per sota de la mitjana dels països participants.

El President del país va proclamar:

“El relatiu declivi de l’educació és insostenible per a la nostra economia, per a la nostra democràcia i inacceptable per als nostres nens. No podem deixar que segueixi com està.”

I el govern va presentar la seva reforma educativa. Els diaris van dir que seria una reforma polèmica i que l’enfrontaria de ben segur amb els poderosos sindicats de professors.

El president seguia dient:

“ Als bons professors se’ls recompensarà amb més diners per millorar els resultats dels estudiants i se’ls hi demanarà que assumeixin majors responsabilitats per millorar les seves escoles”.

I va dir directament als professors:

"No demaneu més diners, grups d'alumnes més petits, sense estar disposats a considerar una nova forma d'avaluar millor el sistema".

La reforma preveia oferir més fons a les escoles públiques, concedir més finançament a les institucions ja existents i una racionalització de la jornada laboral.

Us sona la història? Podríeu dir a quin país transcorre? Penseu en Catalunya? Doncs esteu equivocats! És als EUA i les frases i la reforma educativa és la del President Obama. Les semblances amb la situació a Catalunya i al Projecte de Llei d’Educació són evidents, oi? Quelcom fem bé en aquest país nostre! Els problemes cal abordar-los i prendre les mesures adients, encara que costin, perquè el país i els seus ciutadans tinguin un futur per endavant!

Frases extretes de:

"Obama impulsa una gran reforma educativa en busca de competitividad", El País, 11 de març de 2009.

"La escuela que quiere Obama", de David Alandete, El País, 30 de març de 2009.

D'aquí i d'allà!

2009-03-16T00:18:00.006Z

Reprenc l’escriptura d’aquest bloc després de massa dies de feina i d’idees que difícilment han sortit del meu cap. Així que faré una mena de miscel·lània que espero que no us cansi.

La setmana passada l’ex-alcalde de Medellín, Sergio Fajardo, va recollir el premi “City to City Barcelona FAD Award” al programa “Medellín, la más educada”. La peça central d’aquest model són els anomenats “parcs biblioteques”: àgores, llocs de trobada, salons de barri. Consten d’un auditori, una sala d’internet, llibres, un espai per a nens, un espai per a la generació d’activitats productives que gestionen crèdits i un altre per a la tercera edat. En paraules de Fajardo, que subscric:

“Lo más bello, para los más humildes, de modo que lo público sea lo mejor de esos lugares.”

“Donde estaba la destrucción está ahora lo bello, así mandamos un mensaje político que tiene que ver con la dignidad del espacio, porque supone un reconocimiento, reafirma la autoestima y crea un sentido de pertenencia.”

Sens dubte, reflexions i bones pràctiques necessàries!

Benedetta Tagliabue realitza l’escenografia per l’espectacle de Merce Cunningham en el seu 90è aniversari. El muntatge s’estrenarà el proper dia 16 d’abril –dia de l’aniversari de Cunningham- a la Brooklyn Academy de Nova York i el 30 d’abril es veurà al festival de Madrid en Dansa. Al novembre el tindrem a Barcelona, però amb una altra peça breu (Grrrrr!!). Tagliabue ha afirmat:

“Esta es la gran roca que regalaremos a Cunningham en su 90º cumpleaños”.

En principi no s’entén res, perquè només es veu una gran i intricada estructura d’acer a base de peces tubulars, amb diverses plataformes a diverses alçades, lligades per escales en ziga-zaga. L’arquitecta diu que es va inspirar en un cristall de roca per a dissenyar l’estructura i si s’observa bé, les seves formes geomètriques recorden a les roques de quars. Tot i així encara falta el recobriment d’algunes cares amb material de plàstic sobre el que el vídeo-artista Frank Aleu projectarà diverses gravacions d’efectes de refracció de llum.

Felicitats, doncs, Merce Cunningham, pare de la dansa contemporània!

Es posa en marxa l’Arts Santa Mònica de Vicenç Altaió, alhora que el Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació afirma que aviat veurem el nou centre d’art emergent de Barcelona al Canòdrom. De fet, l’Ajuntament ja ha destinat recursos provinents del Fons Estatal d’Inversió Local (FEIL) per adequar-lo.

Seguirem atents l’evolució de tot plegat!!

Per últim i més entranyable per mi, l’artista Gerard Sala exposa “L’esperit intangible, llum aigua aire” a l'Espai Betúlia de Badalona. Una aproximació plàstica a la poesia o una aproximació poètica a l’art. En tot cas, la subtilesa, la intel·ligència, el plaer dels sentits, els trobarem en aquesta exquisida exposició (oberta fins al 30 d’abril):

“...I un altre cop
Dir els noms secrets
Per reconèixer-se en els mots.
I les paraules seran més que paraules
Perquè tindran claror
I, a voltes, ànima.”
(Gerard Sala)

"El Cor d'Espines", de Javier Velasco.

2009-02-20T21:37:00.006Z

Fa unes setmanes l’amic Ramon Bassas ens va demanar a un seguit de persones que comentessin l’obra de Javier Velasco, “Cor d’Espines”. Tot seguit transcrit la meva modesta aportació:

D’entrada he de fer dues confessions. Primera: no coneixia a Javier Velasco amb anterioritat a la petició d’en Ramon de comentar l’obra “Cor Vermell” (ara he recuperat el catàleg d’ARCO 2006 amb el seu “Cor Espinat” i m’he endinsat una mica en el seu món). I, segona, no he pogut contemplar directament l’obra, sinó només les reproduccions que he trobat a internet. Per tant, el meu comentari està mancat de contextualització. Tanmateix, ambdós dèficits estan en vies de solució, ja que espero visitar l’exposició abans del seu tancament a la galeria MITO de Barcelona. Agraeixo a en Ramon la descoberta d’un nou artista per afegir al meu limitat llistat d’incondicionals (Josep Uclés, Javier Pérez, Alicia Martín, Miquel Àngel Para, Fiona Morrison, Cristina Iglesias...).

L’obra de Javier Velasco “Cor Vermell” em provoca una primera sensació dual: l’estupefacció en percebre una densa trama de filaments d’un vermell sanguinós i rutilant — a diferència de l’obra “Cor negre” — que, a manera de venes, dibuixa un cor; però també la intimidació, quasi dolorosa, que causen les espines afilades que despunten de les artèries. Sorprenentment, Velasco disposa el cor sobre un plat, recurs que tant podria suggerir una ofrena com una invitació al seu tast.

Si la peça tingués forma de corona –com a “Corona Transparent”- podríem adjudicar-li d’immediat reminiscències de l’amor i del sofriment sagrat. Però es tracta d’un cor i el cor, des del romanticisme, ha estat considerat com l’òrgan dels sentiments i especialment de l’amor, malgrat que ara el coneixement científic n’apunta al cervell com a responsable, davant de l’escepticisme dels que no creiem que tot sigui matèria. Clarament, doncs, el cor és una crida a l’amor i a l’amor humà; però, és possible l’amor? Al meu parer, és en aquest punt on les punxes eleven l’obra a parlar d’allò transcendent. L’amor és possible, però representa una exposició tan plena, tan descoberta, tan absorbent, que ens hem de protegir fins a l’extrem que no s’aconseguirà sense dolor: el de l’ésser estimat que patirà les nostres fiblades i a qui ens agradaria preservar-lo dels patiments, i el nostre mateix, en no poder estalviar-nos ni estalviar-li ni una de les nostres punxes...

El cor batega d’amor i de dolor, exposat i protegit alhora, però ben viu, com el seu color vermell demostra; el vermell de la vida, plena de dualitats i de dicotomies; el vermell del que estem fets, però que ens espanta quan apareix... I és que la vida és risc, l’amor és risc, l’art és risc, com diu Rubert de Ventós “l’amor, l’art, Déu són coses suficientment importants per no tenir la seva existència assegurada”.

Uclés honora Martin Luther King als EUA

2009-01-09T22:26:00.017Z

Fa uns dies que, via correu electrònic, em va arribar la següent invitació:

I HAVE A DREAM

ITINERANT EXHIBITION TO HONORING
MARTIN LUTHER KING

Inauguration on January 21, 2009 in New York

Itinerary: New York, Memphis, Atlanta, Montgomery, Chicago.

Between others the artists international: Louise Bourgeois, Richard Hamilton, Kcho, M.Puryear, Josep Uclés,....

Between others the international writers: W.J. Granger, Federico Mayor Zaragoza, Mohamed Elbaradei, Luis Rojas Marcos, Peter N. Carrol,..

Òbviament no assistiré a la inauguració el 21 de gener a Nova York (ja m'agradaria!!), però m'ha fet recordar que enguany (exactament el 15 de gener) es compleixen - a més dels 40 del "Bed-in" de John & Yoko- els 80 anys del naixement de Martin Luther King, sense el que segurament no existiria la cerimònia de presa de possessió com a primer President negre dels EUA de Barack Obama, el proper dia 20 de gener. Un llarg camí comença amb un petit pas i Luther King va trepitjar fort, des de la desobediència civil i la no violència, per aconseguir els drets civils pels negres del seu país. El seu mític discurs "I have a dream" ("Tinc un somni"), dóna títol a l'exposició, que serà itinerant pels EUA.

Un altre fet a assenyalar, i que ens ha de fer especialment feliços i sentir-nos-en orgullosos, és la selecció de l'artista badaloní, Josep Uclés, cada vegada més valorat i reclamat internacionalment.

En Josep sempre ha estat un artista compromès amb un món més just, igual i solidari; temàtica que es pot apreciar a la seva obra des d'una mirada, a vegades irònica, i gairebé sempre onírica, com en l'obra que ha cedit per l'exposició en honor a Martin Luther King (i que acompanya al text de la invitació).

La nostra obligació és continuar lluitant per aconseguir els somnis de pau, justicia, igualtat i solidaritat!!

Fragment de "I have a dream", discurs pronunciat el 28 d'agost de 1963 des de les escales del Monument a Lincoln durant la Marxa pel treball i la libertat a Washington.

Contingut íntegre en castellà.

902, Hilton, Àmsterdam

2009-01-04T00:21:00.006Z

Una notícia al diari que deia “Halladas en Ámsterdam fotos inéditas de la luna de miel pacifista de John Lennon y Yoko Ono en 1969” i el documental d’Sputnik al C33 sobre els discos de Jonh i Yoko amb la Plastic Ono Band, m’han fet posar d’actualitat a aquesta parella i reflexionar sobre els prejudicis que jo i molt altres hem tingut durant dècades sobre aquesta relació, i en especial, sobre la suposada nefasta influència de Yoko Ono en John Lennon.

De fet, en el món de l’art aquestes “parelles tortuoses” han estat sempre més que presents. Un clàssic, Alma Mahler li va dir a Oskar Kokoschska que no seria seva fins que no creés una obra mestra i aquest va fer “La núvia del vent”; en ser abandonat més tard, es va fer construir una rèplica exacta d’Alma que passejava per tota Viena. Més recentment, i ja parlant de rock, ens trobem amb Kurt Cobain i Courtney Love -a la que també se li atribueixen tots el mals de Cobain i la desaparició de “Nirvana”- o Sid Vicious i Nancy Spungen. Són exemples d’aquestes liaisons dangereuses de les que parlo.

En tot cas, ara que el 20 de març d’enguany farà 40 de l’acció anomenada “Bed-in”, és a dir, la lluna de mel de Lennon i Ono a l’habitació de l’Hotel Hilton d’Àmsterdam (que repetirien el 26 de maig al Queen Elizabeth Hotel de Montreal, ja que no van poder entrar a Nova York *) protestant pacíficament contra la guerra i reclamant la pau al món; la meva visió ha canviat.

Crec que Lennon, de la mà de Yoko Ono, va descobrir un nou món on poder realitzar-se. Fins aleshores ell havia estat un noi corrent de Liverpool que havia escapat al seu destí gràcies a la música, als Beatles. Amb les seves cançons senzilles havien canviat la història de la música. Però a ell, ara, li mancava alguna cosa més.

El 9 de novembre de 1966 John rebé una invitació d’un grup d’artistes anomenats “Simposi de la destrucció de l’art” per a visitar una artista japonesa que realitzava una exposició a Londres. Una de les obres que presentava es titulava “Martell i clau”, que consisitia en un tauler amb un martell penjant i un grapat de claus a sota. John va demanar clavar un clau. L’artista li va dir que no. El propietari de la galeria li va dir que era John Lennon. Ella, aparentment, no sabia de qui es tractava. Al final li va dir que li deixava clavar-lo per cinc xelins. La dona era Yoko Ono i van començar a sortir any i mig més tard.

Yoko Ono féu esclatar l’interior d’en John; i com qualsevol esclat, desféu coses al seu voltant, canvià l’status quo existent fins aquell moment. John Lennon deixà brollar tot el seu interior, la seva intimitat en l’àlbum Ono Plastic Band: la rancúnia per l'abandó i l'amor cap als seus pares a “Mother”(amb la seva veu esquinçada al màxim), la seva incredulitat social a “God”, l’amor per Yoko a “Love” o la seva presa de consciència de classe a “Working Class Hero”.

Que va ser una relació destructiva? No ho sé, però el que intueixo és que va obrir portes al cantant, el va fer caminar per camins desconeguts, plantejar-se interrogants ... i aquesta és la tasca del veritable creador!

En tot cas, les víctimes de guerres interessades i absurdes continuen. Estaria bé aprofitar aquesta efemèrides per cridar a tot el món que CAL DONAR UNA OPORTUNITAT A LA PAU!

Imatges:

1. Fotografía de la Bed-in d'Àmsterdam

2. "La núvia del vent", d'O. Kokoschska

3. Noticia sobre la "Bed-in" d'âmsterdam

4. Video de la canço "Love" de l'àlbum de la Plastic Ono Band.

* En aquesta acció van gravar l'himne pacífista "Give peace a chance"

Anthony & the Johnsons i el butoh

2008-12-25T23:33:00.007Z

He de reconèixer que des que vaig descobrir i apassionar-me pel "butoh" no deixo de sorprendre’m de la quantitat de gent que li agrada i ho segueix. A vegades tinc la sensació de que arribo tard a tot arreu, encara que me n’alegro d’arribar-hi almenys.

Ara he descobert que el líder de “Anthony & the Johnsons”, Anthony Hegarty, és un seguidor incondicional de Kazuo Ohno, un dels fundadors del butoh. A la portada del seu tercer disc, “The crying light”, que surt ara a la venda, hi ha un retrat de Ohno (fotografiat al 1977 i que aqui es mostra), a l’igual que ja va fer en el seu anterior disc, “Another world”.

En paraules d’Anthony: “El vaig veure en una actuació en la que cada gest personificava la divinitat del nen i de la dona”. Parla d’Ohno o d’ell mateix?

Videoclip de "Another world", de Antohny & the johnsons.

El piano enfonsat de Portabella (III)

2008-12-21T23:24:00.013Z

Com s’acostuma a dir, “no hay dos sin tres”, i la història del piano enfonsat a “El silenci abans de Bach”, el film de Pere Portabella del que ja us he parlat dues vegades, havia d’acabar tancant el cercle i parlant directament amb el director. És a dir, tornant a l’origen.

L’ocasió, el passat 13 de desembre, a l'acte de l’aniversari d’Antoni Tàpies –acte dels que us parlaré properament-, vaig poder parlar uns minuts amb en Pere Portabella de la ja famosa escena i em va reconèixer que sí, que Carles Santos el va portar a Badalona a comprar pianos, a 30 euros, va dir ell. Bé, el preu balla una mica segons la versió, però el fet no: els pianos que Santos destrossa i que Portabella va enfonsar són comprats a Badalona, al barri de Llefià, concretament. Òbviament vaig pensar en tornar a la seu de l’empresa per veure els pianos i tota la infrastructura.

Curiosament, mentre aquesta conversa tenia lloc, en Carles Santos cremava 12 pianos en una instal·lació efímera ("Els pianos d'en Guino") a Agramunt, en homenatge a Josep Guinovart, en el primer aniversari de la seva mort.

És curiosa la vida. L’escena d’una pel·lícula m’ha dut a relacionar-me, d’una forma o una altra (Six Graus de separació?) amb Pere Portabella, Carles Santos, Antoni Tàpies i Josep Guinovart. I d’aquests dos últims, i d'en Brossa -que el proper 30 de desembre farà 10 anys de la seva mort-, naixerà una altra història que us explicaré un altre dia. Me la va explicar algú que mirava per internet l'homenatge a Tàpies i havia d'haver estat a Agramunt...

P.S.: Pere Portabella exposa la seva obra al Museu de l'Empordà.

Imatges:

1. Escena de "El silenci abans de Bach", de Pere Portabella

2. Cartell de l'Homenatge a Guinovart a Agramunt.

3. Instal·lació "Els pianos d'en Guino", de Carles Santos

Felicitats Antoni Tàpies!

2008-12-12T22:52:00.011Z

Demà l'Antoni Tàpies celebra els seus primers 85 anys. Ja sabeu que un grup d'amics li ha editat un llibre amb una selecció dels seus escrits que es presentarà demà al FAD. Mentre arriba el moment, vull felicitar-lo des d'aquí. He donat moltes voltes a com fer-ho. Vaig demanar a l'excel·lent fotògrafa i artista, Fiona Morrison, si podia penjar una de les fotos que li va fer a Tàpies per la seva exposició "Un lloc especial" . Em va dir que sí. Gràcies, Fiona, per la teva generositat!

Però és que el meu fill Pau, de 6 anys, dissabte passat va decidir fer un dibuix a Tàpies en motiu del seu aniversari. Va agafar témpera de color marró i va fer la creu i alguns tocs més d'aquest color, per després amb diferents pinzells fer "dripping", com li agrada dir a ell. El resultat m'ha agradat tant que no he pogut resistir la temptació de penjar-lo aquí, tot desitjant moltes felicitats, jo i en Pau, a l'Antoni Tàpies.

P.S.: Prometo posar una imatge millor que aquestes que mostro ara.

El Premis Turner i Tracey Emin

2008-12-08T00:43:00.029Z

Aquests dies han coincidit la primera exposició a Espanya de Tracey Emin, finalista del premi Turner del 1999 i la concessió del Premi Turner d’enguany (i van 24) que ha recaigut en l'artista britànic Mark Leckey, amb la seva obra “Industrial Light & Magic”.

El premi Turner va néixer al 1984 per reforçar la presència de la Tate Gallery dins l’art contemporani. Al començament es va anar concedint als artistes més clàssics, fins que amb l’arribada de Nicholas Serota a la Tate, el premi va llançar-se a terrenys, diguem-ne, més arriscats. Actualment el premi està dotat amb una quantitat de prop de 30.000 euros i és un bona carta de presentació per artistes novells. Entre els seus guanyadors cèlebres s'hi troba Damien Hirst –enfant terrible de l’art actual- que el va guanyar l’any 1995 amb una vaca disseccionada i submergida en formol.

El mateix artista que ha realitzat una calavera amb diamants o una subhasta de la seva obra sense l’intermediació de cap galeria.

D'ell, Tàpies recentment ha dit:

“No m’interessa gens. Que es digui que aquesta calavera és art em fa riure. Que faci el que vulgui.”

I és que molts dels artistes guanyadors del Turner competeixen avui amb actors i famosos per ocupar espais a les pàgines de la vida social. Com diu Maria Corral, exdirectora del Reina Sofía i membre del jurat del Turner del 1991

“ a vegades es premia un artista només perquè fa soroll”.

Enguany, el guanyador, Mark Leckey, ha presentat una obra que barreja cinema, escultura i música, i que mostra la seva obsessió per un personatge clàssic del cinema animat: Fèlix el Gat!L’obra és un cant al cinema d’animació i a la cultura popular en la que un altre personatge de còmic, Homer Simpson, també té el seu portagonisme.

Com diu un comentarista de El País:

“No hay que asustarse. Como público, usted sólo tiene que terminar de leer esta pieza para saber que esta vez el arte actual va de Félix el Gato y de Homer Simpsom”.

I parlant del Turner, al CAC de Màlaga ha desembarcat Tracey Emin, finalista l’any 1999 com ja he dit, per la seva obra “My Bed”, una instal·lació del seu llit en la que l’artista assegura que va passar setmanes de depressió i alcohol després d’un avortament. Hi ha burilles, preservatius, tampax usats o roba interior tacada de sang. No va guanyar, però els seus caixet i popularitat van pujar com l’escuma. És una representant dels joves artistes britànics (YBA) dels anys ’90 (juntament amb Hirst).

També va crear una altra instal·lació. Una tenda de campanya en la que a dins hi havia escrit els noms de més d'un centenar d'homes amb els que havia anat al llit (familiars i amics inclosos, perquè també dormia, eh?). Els que volien llegir els noms no tenien més remei que entrar-hi arrossegant-se. Aquesta instal·lació es va destruir al 2004 en l'indendi d'un magatzem d'obres d'art.

Emin és sinònim d'escàndol. Mes d'un crític britànic l'acusa de comercialitzar amb els seus traumes juvenils, mentre que altres com Julian Schnabel, l'enalteixen contínuament.

Tracey Emin ja va tornar a escandalitzar aquest estiu amb una exposició comissariada per ella mateixa a la Royal Academy of Arts de Londres i ja veurem quin record deixa a Màlaga.

He de reconèixer que personatges com Emin desperten la meva curiositat, però no deixen de ser, segons la meva opinió, invents mediàtics, que no aporten cap sentiment, ni cap reflexió i que segurament no deixaran cap petjada en la història de l’art.

I estiguem a l’aguait, perquè un excés ve seguit d'un altre excés, i així fins al paroxisme. A Tracey Emin ja li ha sortit una competidora més jove, més radical i més mediàtica: Sarah Maples. (i el seu "Burka Chic", entre altres obres)

El que deia, "èpater pour èpater!"

Imatges:

1. Fotografia de "Industrial light & Magic", de Mark Leckey

2. La vaca en formol de Hirst

3. Damien Hirst i la seva caravel·la de diamants

4. My Bed, de Tracey Emin

5. La tenda de campanya, de Tracey Emin

85è aniversari, "Tapies escriu"

2008-12-02T22:13:00.003Z

Beth Galí, presidenta del FAD
i
Jordi Carrió, Marc Cuixart i Enric Satué, promotors de l’edició,
us conviden a la presentació del llibre

“Tàpies escriu”

i a l’acte ciutadà d’homenatge a Antoni Tàpies
que, amb motiu del seu 85è aniversari,
es durà a terme
el mateix dissabte 13 de desembre de 2008 a les 12 hores del migdia
al Convent dels Àngels,
seu del Foment de les Arts i del Disseny.

Parlaments:
Beth Galí, Jordi Carrió, D. Sam Abrams i Manolo Borja-Villel.
Lectura:
Jordi Boixaderas diu Antoni Tàpies

“Tàpies escriu”
Edició de bibliòfil de 99 exemplars, setanta de destinats a la subscripció i a la venda.
Autors: D. Sam Abrams, del text “Tàpies escriu” i de la tria de textos dels 7 llibres de Tàpies. Antoni Llena, Soledad Sevilla, Manel Esclusa, Pere Formiguera, Joan Fontcuberta i Eulàlia Valldosera, de les respectives obres plàstiques originals, signades i numerades. Enric Satué, del disseny.
La informació sobre l’edició i la subscripció es troba a
http://www.tapiesescriu.cat/
La subscripció es manté oberta fins el mateix dia 13 de desembre de 2008.

Els organitzadors posem a disposició de les persones interessades en difondre l’acte un dossier informatiu que es troba a http://www.tapiesescriu.cat/. No s’ha previst roda de premsa prèvia. L’acte estarà obert als mitjans de comunicació. Aquells mitjans que desitgin contactar amb els autors i els promotors del llibre i de l’acte amb antelació, poden posar-se en contacte amb Cristina Gosálvez o Arnau Horta, del Departament de Premsa del FAD, trucant al telèfon 934 437 520 o enviant un missatge a cgosalvez@fadweb.org.

L’acte serà retransmès en directe per la pàgina web del FAD, en col·laboració amb Films 59 - Pere Portabella. En un espai preparat a l’efecte, les persones que vulguin deixar constància de la seva estimació per Antoni Tàpies, ho podran fer a través d’un "videomaton". L’espai restarà obert de les onze del matí a dos quarts de tres de la tarda excepte en el transcurs dels parlaments i la lectura.

···
Molt important: per tal de garantir el bon funcionament de l’acte és imprescindible la inscripció prèvia de les persones que tinguin intenció d’assistir-hi, trucant a Ester Camprubí al telèfon del FAD 934 437 520 de dilluns a divendres de les 9:00 a les 19:00 hores, o enviant un missatge a info@fadweb.org.

Joan Baptista Humet, in memoriam

2008-12-01T10:02:00.010Z

"...y lentamente amaneció"
("Clara", Joan Baptista Humet)

http://www.jbhumet.com/

Feia temps que no sentia parlar de tu. Vas tenir un gran èxit als anys 80 –aquella “Clara” que representava a tants que lluitaven contra la xacra de les drogues- i després d’un parell d’èxits més, et vas esfumar. Crec que més tard vas treure algun disc en català; bé, no ho sé del cert...

El que sí que sé és que en la senzillesa de les teves cançons, en el seu optimisme formal, s’amagaven grans veritats. Recordo que “Hay que vivir” em va acompanyar durant la campanya en el referèndum de l’OTAN l'any1986; cantaves, avui més que mai vigent:

“Al sueño americano/ se le ha ido las manos/ y ya no tiene nada que ofrecer/ sólo esperar a ver si cede,/ la gran bola de nieve/ que se levanta por doquier..

Habrá que demoler barreras,/ crear nuevas maneras/ y alzar otra verdad./ Desempolvar viejas creencias/ que hablaban en esencia/ sobre la simplicidad. /Darles a nuestros hijos,/ el credo y el hechizo/ del alba y el rescoldo/ en el hogar./ Y si aún nos queda algo de tiempo, /poner la cara al viento/ y aventurarnos a soñar."

I avui has marxat. Fa poc vaig saber de la teva greu malaltia, però pensava que la batalla no estava perduda –tu, jo i tants altres no donem mai una batalla per perduda, per difícil que sigui la situació, oi?- i pensava anar al teu homenatge el proper dia 16 al TNC. Però avui has marxat, de forma discreta, senzilla, irremediablement humana...

... i sento el teu xiulet de comiat!

"Kinkan Shonen" de Sankai Juko

2008-11-27T23:01:00.008Z

Des d'avui i fins diumenge vinent al Mercat de les Flors es pot veure un clàssic de la dansa japonesa "butoh". Fa uns dies ja vaig parlar d'aquesta expressió artística. És Kinkan Shonen (1978), dels japonesos Sankai Juko (el taller entre la muntanya i el mar), dirigits per Ushio Amagatsu. Desassossec, nihilisme, depressió en el Japó posterior al desastre de la Segona Guerra Mundial: pur gest, pura poesia... Impactant! Trenquem la mirada eurocèntrica i no ens perdem aquest espectacle!

Além Guadiana

2008-11-23T22:20:00.009Z

Vosaltres ja sabeu que vaig néixer a Olivenza, un poble de la província de Badajoz, que és reclamat sistemàticament per Portugal, degut al seu passat portuguès. Ja vaig deixar clara la meva posició al respecte en una entrada anterior.

Recentment, he rebut una bona noticia pel que respecta a recuperar el portuguès oliventí. Des de fa un temps s’ha creat una associació que treballa amb l'objectiu que la petjada portuguesa del poble no sigui oblidada i, en especial, la seva llengua. Es diuen “Além Guadiana” que, si el meu inexistent portuguès no em falla, vol dir “més enllà del Guadiana”.

Crec que és una molt bona iniciativa: no renunciem a res, sumem cultures. Com ells mateixos diuen:

"Além Guadiana” desea ser una mirada mútua entre ambos lados del río, con la cultura como nexo común. Hay muchas historias que escuchar, mucho que conocer de nuestra historia compartida. Hay un deseo de reencontrar Portugal mirando hacia el otro lado del Guadiana, descubriendo su herencia al otro lado del mar… pero, sobre todo, reconociéndolo en nuestra propia tierra, en Olivenza, a través de sus diferentes formas de expresión, muchas veces cotidianas y a menudo desapercibidas, en las cosas pequeñas y grandes que forman parte de su legado portugués. Hay una sensación de compromiso para evitar que su memoria se pierda en la noche de los tiempos."

Vull que sàpiguen, que encara que lluny, estic al seu costat. Visca Olivenza, espanyola i portuguesa!

Us deixo amb l'actuació del grup oliventí "Acetre", magnífica síntesi del que he dit.

Canción "Verdegaio Brejeiro" interpretada por Acetre en el concierto que tuvo lugar en Olivenza en la fiesta del día de Extremadura del año 2006. El grupo también celebraba su 30 aniversario. La canción se incluye en "Canto de Gamusinos".

Imatges:

1. Església de María de la Magdalena, d'estil "manuelino"

2. Portugal des del Puente de Ajuda.

Avui s'ha dit...

2008-11-11T22:46:00.011Z

A vegades escric sobre alguns temes que posteriorment es desenvolupen i que, confesso, no sé quin tractament donar-los-hi. De tant en tant ho faig com a comentaris a la mateixa entrada feta (el que fa que perdin importància); altres vegades faig una entrada nova i, les menys, les assenyalo amb un número en llatí. Avui m'ha agafat per començar amb un "avui s'ha dit"...

I s'ha dit que Barack Obama podria seguir utilitzant les noves teconologies per mantenir el contacte amb el seus seguidors -té 10 milions de contactes a la seva web barackobama.com i 1,7 milions d'amics a Facebook- i implicar-los en la seva agenda i en les seves decisions. De fet, ha obert una web http://www.change.gov/ en la que vol recollir idees i compartir, amb anterioritat a la seva investidura el proper 20 de gener, la seva visió sobre el país. Això sí, com diu la notícia, "el portal no s'oblida de demanar als visitants informació indispensable per a la base de dades" (Avui, 11 de novembre de 2008).

També s'ha dit que finalment ja existeix una nova fornada de bandes i artistes, encapçalada pel grup At Versaris, que aspiren a consolidar una escena de "hip hop" en català. Recordeu la meva entrada "Rapejar en català?", en la que precisament trobava a faltar rapers en català? Doncs sembla ser que, encara que la indústria no estigui al darrera, el pla creatiu bull de propostes interessants. Un aclaridor reportatge a l'Avui .

(Primer videoclip d'At Versaris)

Avui s'han dit altres coses... però les comentarem a partir de demà. Bona nit a tothom!

Continuem parlant de tu, però no pas amb pena...

2008-11-10T22:47:00.004Z

"Al meu amic Martí, de 3 anys, perquè amb els seus ulls blaus
descobreixi els valors de les paraules i de la vida."

Demà, dia 11 de novembre, farà 5 anys que en Miquel Martí i Pol ho va deixar tot per estrenar claror, com ell mateix diria. Aquell dia 10, a la nit, ja no era un bon dia per mi i encara va empitjorar amb la notícia del seu traspàs. Ara, anys després, vull cridar que continuem parlant d'ell, però no pas amb pena, com ens va demanar; que intentem caminar pels mateixos camins que ens va ensenyar a trepitjar, amb la seva força i amb les seves paraules.

Un dels meus poemes preferits és, sens dubte, "Aposta" del "Llibre de les solituds" i pensava transcriure'l; tanmateix he trobat el video del poema "Hivern" realitzat per l'Aula d'acollida del CEIP Lacustària (Llagostera, Girona), que, pel que representa, crec que és el millor homenatge que se li pot fer. Així mateix, per múltiples raons (però totes a conviure amb la malaltia i a mirar la vida amb esperança i valentia i amb un deix d'ironia), he escollit també la lectura "De vegades penso", a càrrec de Jordi Bosch al programa de C33 "Miralls". No us ho perdeu! Una lliçó més del mestre Martí i Pol. I ànims a tots el que passeu per mals moments!

Barack H. Obama i la nit en blanc

2008-11-06T22:22:00.011Z

He de reconèixer-ho: el passat dimarts 4 d'octubre vaig anar a dormir passades les 6:30 del matí. La raó: el seguiment de les eleccions als EUA. Al primer moment pensava quedar-me fins les 2, quan els estats més importants en nombre de delegats estiguessin escrutats (Ohio, Filadelfia, Virgínia i Florida). Però -Déu meu quina lentitud!- a les 3:40 només s'havia escrutat l'1% a Ohio. Aleshores ja estava enganxat a la nit electoral. D'entrada he de dir que aquella nit vaig aprendre molt dels EUA, els seus estats i la seva població; però sobretot em va fascinar el resultat final: en temps de crisi han optat per un nou lideratge, per un home que dóna un gir a la història d'anys de racisme. Era emocionant veure a la gent al Grant Park de Chicago, molts d'ells WAP'S (whites anglosaxons protestants), cridant l'eslògan d'Obama "Yes, we can", barrejats entre negres i hispans.

No ho tindrà fàcil l'Obama; n'és conscient i ja ho va avançar al seu discurs de la nit electoral. Però mentre arriben aquests difícils moments i segures decepcions, gaudim amb el final de l'etapa Bush i amb la "nova frontera" d'en Barack Obama.

A les 6 del matí, hora espanyola, l'Obama ens feia viure un moment històric, com la caiguda del mur de Berlín de 1989 i jo vaig voler viure-ho en directe.

(Video: Election Night Speech in Grant Park - Discurs de la nit electoral a Grant Park)

S'ha destacat l'esplèndida campanya on line d'Obama. En aquest sentit, us recomano que visiteu el bloc Guillem d'Efak, un català al Metropolitan de Nova York, on trobareu una visió de primera mà al respecte.

"Coral Romput", per Jaume Arqué

2008-11-06T14:20:00.004Z

Diu Joan Ollé en el programa de mà: “Primer va ser la vida, després l’escriptura i només més tard la veu i la música. Coral Romput és de Vicens Andrés Estellés, però també d’ Ovidi Montllor i Toti Soler. ¿Per què dur a escena allò que va ser llibre i disc memorables? Per ser obedients al títol: “Coral” vol dir varies veus: per imaginar –buscar les imatges- d’on poden néixer aquestes veus d’homes i dones, de pares i fills, de poble i de ciutats estrangeres, de casa i carrer, d’alegria i dolor, de memòria, vida, amor, desig i mort."

Tenia ganes de veure aquesta nova realització de Joan Ollé, en sóc un “fan” i donat que totes les referències que tenia eren formidables, fins i tot vaig fer un repàs anticipat al text i la veritat es que no vaig sortir gens decebut del Zorrilla.

Es pot dir, a tota veu, que la versió de “Coral Romput” que vam veure el passat divendres del text de Vicent Andrés Estellés va correspondre a la seva qualitat i, junt a la versió que al vol dels anys setanta va estrenar l’Ovidi Montllor amb música de Toti Soler al Saló del Tinell de Barcelona, amb un èxit esclatant, enalteixen el treball del poeta valencià d'un text gens fàcil de païr i que, si bé algú opinava haver preferit sentir-lo sense escenificar, el treball dirigit per en Joan Ollé cal tenir-lo molt en compte, i més comptant amb les actrius i actors que formen el repartiment.

Per dir el text, l’Ollé va “donar” la veu del poeta a Joan Anguera, Pere Arquillué, Eduard Farelo i a ell mateix, subratllats en alguns moments per una magistral Montserrat Carulla que va tenir un fragment del poema, que mereixia el bis, pel que creiem que vam assistir a una “master-class” de dicció i declamació realment formidable. Van ajudar a l’escenificació amb una perfecta sincronització en tot moment Josep Mª Domènech, Isabel Aymerich, Núria Borrás, Marta Roure i el nen Nil Cardoner, amb l’acompanyament musical d’en Toti Soler i Lluis Cartes.

Així que satisfacció total per l’espectacle presenciat. I la veritat és que ens han entrat ganes d’escoltar el disc gravat per l’Ovidi.

Darrers dies d'octubre

2008-11-02T22:11:00.017Z

Ni Castanyada ni Halloween, el 31 d'octubre el meu "plan" nocturn va ser anar al Teatre Zorrilla a veure "Coral romput", l'adaptació escènica que Joan Ollé ha fet del poema de Vicent Andrés Estellés, amb música de Toti Soler. Una delícia!
(Fragment del video d'un assaig i

Fragment del video "No València-Coral Romput", realitzat per Francesc Felipe per la Universitat de València)

Per Tots Sants em vaig regalar la visió de la darrera pel·lícula de Wong Kar Wai "My Blueberry Nights", encara no estrenada en el nostre país. Rodada als EUA, amb el llenguatge clàssic del director, ens continua parlant de la solitud, del desamor, de personatges tristos en cafès o dinners, amb magnífiques històries a partir de claus, de postals o de pastissos de gerds... En Dani Coll ja ha parlat d'ella en el seu bloc. Tanmateix, essent un film excel·lent, el fet que els actors siguin occidentals (Norah Jones, Jude Law o Natalie Portman, entre altres) li treu un xic de màgia, de misteri d'allò llunyà i desconegut. No us la perdeu! Ah, i gràcies a qui m'ha facilitat la seva visió.

Gràcies a Omar Khan a Babelia de l'1 de novembre, m'assabento que m'he pedut la representació de "Kinkan Shonen" (1978), d'Amagatsu, al Mercat de les Flors. Tot i així a Barcelona encara es pot gaudir d'una mostra d'aquesta dansa contemporània (Barcelona en Butoh) que surt del Japó derrotat a la Segona Guerra Mundial i que significa literalment "dansa de la foscor". A investigar! (fragment en video de Sankai juku)

I visita obligada a la Fundació Miró i al MNAC. La primera per l'exposició "Modernitat americana" amb obres de la Corcoran Gallery of Art que van del segle XIX a finals del segle XX.

El MNAC organitza la primera gran retrospectiva de Juli González amb més de 200 obres entre escultures de ferro, bronzes forjats, pintures, dibuixos i joies.

I, per últim, en literatura, cal repescar "Botxan" de Natsume Soseki, premi llibreter d'enguany, i esperar la publicació del X Premi "El Lector de l'Odissea, "Podridura", de l'escriptora i periodista menorquina Esperança Camps. Qui em va convidar a la cerimònia de lliurament ja sap el greu que em va saber no poder anar-hi. A la propera edició em proposo no faltar-hi.

Apa! Ja he comentat els meus darrers dies d'octubre sense parlar ni opinar de la meva feina i, encara menys, del darrer Congrés del PSC del Barcelonès Nord, desoint als que m'ho havien demanat.

Ramiro Fonte, poeta gallec

2008-10-12T21:25:00.009Z

Avui, llegint el diari, m'ha colpejat una notícia inesperada. Era un breu a El Periódico de Catalunya, "Mor el poeta gallec Ramiro Fonte". M'he quedat glaçat; he buscat entre el desordre de la meva biblioteca el seu llibre "Mínima moralidade", que em va regalar la persona que me´l va descobrir, alhora que jo li descobria a en Joan Margarit. He tornat als versos de Ramiro Fonte, el dia que m'he assabentat que ja no hi era; la setmana del reconeixement estatal a Margarit.

Després, a El País he llegit l'obituari de Suso del Toro en el que diu que, en el món literari, es parlava de la seva malaltia amb sordina, mentre ell continuava com a director de l'Institut Cervantes a la seva estimada Lisboa.

No he llegit molt a Ramiro Fonte, però ho he fet tant com he pogut; no són fàcils de trobar el seus llibres en gallec en aquesta Espanya que es vol plural i que es comporta de forma excessivament radial i només importa el que és traduït al castellà. Mai he llegit en castellà a Ramiro Fonte, crec que està poc traduït. Del que no tinc cap dubte és que era una veu excepcional, gallec i universal, que ens parlava del comiat entre éssers que s'estimen, de la memòria ferida pel dolor d'una pèrdua irreparable, de l'existència humana vençuda o amenaçada per la presència recurrent de la mort i, sobretot, de l'imagineria marítima (el mar, la navegació, els ports, les platges, les ciutats del mar... I també la ciutat, sempre, com a motiu i escenari rellevant i recurrent; no és estrany que el seu primer llibre de poesia es titulés "As cidades da nada", o que després escrigués "Pensar na tempestade". No veieu fàcilment la relació de temes i imatges amb les de Joan Margarit, Luís Garcia Montero o Felipe Benítez Reyes? Ha marxat un dels meus poetes preferits, però ens ha quedat la seva veu.

He demanat a qui em va fer el regal del primer Ramiro Fonte que triés un dels seus poemes per transcriure'l aquí. Ha complert, com sempre. Aquí el teniu i -en contra del que pensaria George Stenier, que recentment a menyspreuat el gallec- no el traduïré. Llegim aquest poema en gallec en honor de Ramiro Fonte, és el que ell hagués volgut.

TRES NAIPES

O azar xoga sempre a favor do destino,

E se fas esa trampa porque queres mudar
O rumbo dos sucesos,
Converteraste en torpe ventaxista:
Non fai falta que os outros te descubran,
Pois ti mesmo serás quen se delate.

Pon á vista as túas cartas,
Por exemplo, estas tres que agora escollo:
Aquela que enviaches en petición de auxilio
E que che devolveron, fechada, sen resposta;
Unha carta mariña que os teus pasos
De navegante urbano
Dirixiu a eses lugares imprevistos;
E esta terceira
Co debuxo dun negro comodín
Que non logrou salvarte
Das lúas que viñeron inimigas.

Pon á vista as túas cartas sobre a mesa
Como así fas con estas trinta e pico
Versos do azar que apostas contra a lúa
No solticio do inverno.

Pois non hai nesta vida unha soa victoria
Que non sexa unha suma de fracasos,
Nin haberá un fracaso que non proxecte a sombra
Deses mesmos desexos que cumpriches.

A túa vida e o tempo concertan entre eles
Unha escura partida con tres naipes.

Ti es o convidado.

Desde o principio sábese
Como vai acabar.

A vida é un tafur impenitente
Cunha soa obsesión: a de botarnos
Un día, sen piedade, da partida.

(Ramiro Fonte, Mínima moralidade)

"Les Criades, de Jean Genet", per Jaume Arqué

2008-10-09T20:26:00.004Z

Hi ha èpoques que agafes una bona ratxa i t’ho passes veritablement be veient teatre i això m’ha estat passant actualment, fa pocs dies amb “Rock’n’roll” i ara amb l’obra que es representa a la Sala Muntaner i que l’han titulat “Genet-Les Criades”, que és ni més ni menys, el text de Jean Genet amb una adaptació un pèl lliure d’en Manel Dueso, director de l’obra. “Les criades” es va estrenar a París l’any 1947 i està inspirada en un fet real, el famós cas de les germanes Christine i Lea Papin, ocorregut a la capital francesa l’any 1933.

Quant aquest text es va estrenar, va commocionar la societat d’aquells moments. És un text ideològic, poètic, repulsiu i que provoca situacions personals irrespirables; totes elles plenes de violència, agressivitat, submissió, dominació, poder i bogeria, que s’han tractat de moltes maneres en las innumerables versions en que s’ha representat aquest text i en la que signa Manel Dueso tot es multiplica, donat el fet que els tres personatges femenins, estan interpretats per homes. Per aclarir aquest fet adoptat per Dueso, Genet escriu: “Si hagués de fer representar una peça teatral en què actuessin dones, exigiria que aquests papers fossin interpretats per nois adolescents i que se n’advertís el públic per mitjà d’un cartell penjat a la dreta o a l’esquerra de l’escenari durant tota la representació”.

Tot el muntatge de Dueso ajuda a enaltir el text i ens dona l’ impressió que la seva versió és molt poc diferent a l’original, encara que hi ha alguns passatges canviats i algun d’afegit, però creiem que de forma positiva. La simplicitat de l’escenografia, on sis tocadors, un gran armari i un llit -tots ells amb mirall incorporat- ajuden a crear l’ambient necessari i en cap moment dona l’impressió que sobri algun tocador i sobretot hi ha alguns detallets d’aquells que moltes vegades passen desapercebuts que son veritablement notables.

Per portar a bon port tot aquest plantejament calia una interpretació molt acurada i la veritat es que cal felicitar obertament l’actuació de l’ Isaac Alcayde, l’Oriol Genís i en Jordi Vila. Realment formidable el seu treball, tot ell dins una exageració interpretativa degudament guiada i que fa totalment entenedor un text que altres vegades s’ha m’havia fet difícil de comprendre.

Així que com a epíleg, cal dir que per l’amant del Teatre, cal no perdre’s aquesta representació.

29-09-08

L'Oratori d'Aurèlia

2008-10-05T21:10:00.014Z

Descobreixo amb agradable sorpresa que el festival "Temporada Alta" de Girona-Salt ha programat per aquest cap de setmana "L'Oratori d'Aurelia", interpretat per Aurèlie Thierrée. Així s'hauria de dir per no prejutjar aquest espectacle ni aquesta artista pel seu segon cognom. Un cop esmentat el seu segon cognom, el del seu avi, és fàcil que brollin adjectius elogiosos que pertanyen no a l'avi sinó al talent i professionalitat de l'Aurèlie Thierrée i al de la creadora i directora de l'espectacle, la seva mare, Victòria. I quin és aquest cognom? Doncs ni més ni menys que Chaplin. "L'Oratori d'Aurèlia" és un espectacle interpretat per la néta i creat per la filla del gran Charlie Chaplin. Ara ho enteneu, oi?

L'espectacle és un exercici excepcional d'imaginació, ple de situacions entre el cabaret, el circ i la màgia; amb imatges sorprenents, oníriques, plenes de bellesa i sentit de l'humor, però que poc té a veure amb les de Charles Chaplin, encara que el cognom pesa molt i no el deixem d'intuir subtilment en alguns passatges. L'obra, un estrany collage d'imatges, és, en principi, "la historia de una mujer que no sabe si está loca o se encuentra en ese otro mundo, al que el espectador puede entrar con ella", com diu Thierrée, que compara l'espectacle amb els somnis, "en los que ocurren cosas absurdas, pero a las que nos adaptamos sin intentar encontrarles una lógica". L'espectacle, tanmateix, funciona per la gràcia i l'esforç d'Aurèlie, que es deixa la pell cada vegada que l'escenifica. És una maquinària de rellotgeria o una capsa de música, fràgil, com el somni del que sembla que sortim quan acaba la funció.

Vaig poder veure "L'Oratori d'Aurèlia" a l'octubre del 2006 al Teatre Zorrilla de Badalona, i encara tinc gravades al meu subconscient les imatges i la gràcia que l'Aurèlie va crear aquella freda nit. A la sortida del somni, al final de l'espectacle, vaig poder saludar-la, mentre ella, l'anti-diva, amb ofici, es cuidava del desmuntatge d'aquella magnifica joguina que es diu "L'Oratori d'Aurèlia".

Video d'un fragment de "LOratori d'Aurèlia"

Entrevista a Aurèlie Thiérrée a "El País", 4 d'octubre de 2008.

I ara, Uclés a París!

2008-09-28T20:37:00.024Z

Finalment ha arribat el dia en que Josep Uclés mostri la seva obra berlinesa. I ho fa des del 25 de setembre al 31 d’octubre a la Kiron Galerie de Paris, sota el títol “Del matí a la nit”, que correspon a un quadre de 2x6 metres exposats al fòrum de la mateixa galeria. L’exposició compta també amb les fotografies de Fiona Morrison realitzades en ple procés creatiu al taller d’Uclés a Berlín; així com “Figure-toi”, obres sobre paper que mostren les convergències i diferències entre Josep Uclés i Jean-Luc Guérin.

M’agradaria poder-me acostar a París a veure l’exposició d’Uclés, d’indubtable qualitat i interès, en contraposició amb les tonteries que Jeff Koons ha muntat a Versalles amb l'única finalitat d’èpater. Per desgràcia per a ell, la societat parisenca ja està prou cansada de les tonteries del seu Primer Ministre com per atendre les d’un forani.

Imatges:

Uclés al seu atelier de Berlín, per Fiona Morrison.

"Sense títol", de Josep Uclés (tècnica mixta sobre paper, 2007)

"The way", de Jean-Luc Guérin (tècnica mixta sobre paper, 2008)

"Uclés aux nuages", de Fiona Morrison.

"Rock'n'Roll, de Tom Stoppard", per Jaume Arqué

2008-09-27T20:50:00.011Z

Atenció !!, teatre de qualitat al Lliure. Aquest cop Àlex Rigola ha clavat el clau fins a la cabota: ha encertat amb el text, amb l’escenografia -obra d’en Max Glaenzel-, amb la realització i amb el repartiment escollit. I com resultat s’ha aconseguit una excel·lent representació amb regust a Lliure d’abans, el de Gràcia.

Tom Stoppard, l’autor del text es un home nascut a Zlín (Txecoslovàquia), amb el nom de Tomas Straussler, l’any 1937 i poc després els seus pares es veuen obligats a emigrar a Singapur pel seu origen jueu, exactament el dia 15 de març de 1939, el dia de la invasió nazi a Txecoslovàquia, i és l’any 1946 quant després de morir el pare, la seva mare es casa amb el Mayor Kenneth Stoppard, que li dona el cognom i s’estableixen definitivament al Regne Unit. Amb l’estrena de “Rosencrantz i Guilderstren han mort”, l’any 1967, comencen els seus èxits en el teatre mantenint una creixent productivitat. També entra amb èxit al món dels guionistes de televisió i cine, amb pel·lícules tant destacades com “Brazil”, “Shakespeare in love”, “Star Wars III”, “La casa Rusia”, “El imperio del sol”,etc. L’any 2006 arriba l’estrena de “ROCK’N’ROLL” i arreu del món on es representa triomfa, com així ho manifesten les primeres firmes de la crítica mundial, fet que crida l’atenció del director barceloní i no dubte portar-la a l’escenari.

Així que arriba aquest inici de temporada i el Lliure programa el text de Tom Stoppard, un text que esdevindrà clàssic amb el pas del temps, doncs narra l’historia de Txecoslovàquia des de la primavera de Praga, fins a la caiguda del mur de Berlín, passant pels governs de Gustáv Husák, Alexander Dubcek i Vàclav Havel, i son unes cartes entre aquest polític i Milan Kundera la base de tot l’argument, on també es pot seguir l’ història dels conjunts de rock’n’roll del moment, un d’ells utilitzat pel govern de Dubcek, encara sota l’ombra comunista. Tots aquests esdeveniments donen peu a l’acció que serveix per narrar l’historia d’en “Max”, un professor de Cambridge, d’origen txec i comunista convençut, que s’aferra al mite de la doctrina de Marx, mentre al seu voltant es va destruint tot aquest món, amb una perfecta definició d’escenes creades per l’ autor que fa que les dues hores i quaranta minuts de l’espectacle, passin sense que t’adonis del temps transcorregut.

Pel que respecta a l’ interpretació, haig de manifestar que en Lluis Marco, porta a terme una de les millors actuacions del seu historial, creant un “Max” formidable, ple de matisos, amb una seguretat que dona suport a tots els que l’envolten, on hi trobem una encertada i digníssima Rosa Renom, un sobri Pep Torrents, un Joan Carreras que cada dia convenç més com actor i que en aquesta obra està magnífic i una Chantal Aimée, segura de si mateixa i convincent en el seu personatge. De tots els altres i per l’ importància del seu personatge, destaquem a Fèlix Pons, Santi Ricart i Mar Ulldemolins, amb unes notabilíssimes interpretacions, així com Patricia Bargalló, Paula Blanco, Oriol Guinart, Sandra Monclús, Jordi Puig i Alba Pujol, que els vaig trobar perfectes, amb una extraordinària dicció, una seguretat formidable i amb una joventut encomiable per portar endavant una obra que d’una altra forma es podia haver convertit amb un os molt difícil de rossegar.

Encert total pels del Lliure, l’enhorabona per l’Àlex Rigola, felicitats per en Lluis i que tots els joves que l’acompanyen en el repartiment segueixin per aquest camí.

ROCK'N'ROLLde TOM STOPPARD (video de presentació)

direcció ÀLEX RIGOLA

Cia. TEATRE LLIURE
Sala fabià puigserver del 18 de setembre al 19 d’octubre

"Un dia, Mirall trencat, de Mercè Rodoreda", per Jaume Arquè

2008-09-19T12:47:00.004Z

S’anuncia al Borrás un suposat text de la Rodoreda, escollit entre altres motius per commemorar el seu centenari i això em va moure la curiositat per assistir-hi donat el fet d’haver estat immers en la representació que l’octubre del 2000 es va fer de “UN DIA” al Zorrilla, a càrrec d’ actors i actrius dels elencs amateurs de Badalona, sota la direcció d’en Joan Antón Sánchez i perquè en la representació que es dona al teatre barceloní hi ha una capçalera de repartiment força important, sota la direcció d’en Ricard Salvat i amb col·laboracions com la de Marta Carrasco com a coreògrafa, hi la veritat es que vaig sortir molt decebut pel “pastiche” que vaig veure dalt l’escenari.

Per començar, el text que en Ricard Salvat i en Manuel Molins han fet servir, per ...homenatjar la gran autora...”, segons diu el programa de mà, no es ni el de “UN DIA”, ni el de “MIRALL TRENCAT”, i si han afegit escenes de collita pròpia, realment gratuïtes, la majoria d’elles amb un “despelote” fora de qualsevol lògica i carregant-se escenes de les més boniques, en el seu dia destacades per en Ricard Salvat com de les millors del teatre català contemporani, ho sigui que han fet un flac favor al text original de Mercè Rodoreda, text el de “UN DIA” que ha estat maleït sempre que ha anat a parar a mans comercials i la veritat, es una llàstima.

A la representació hi ha un fet important com es la col·laboració de la ballarina Marta Carrasco, lloada fins l’esgotament dels adjectius, per part de la premsa especialitzada i ella s’ha cuidat de tots el moviments dels actors, així com dels canvis que hi ha entre escena i escena, doncs bé no dubtem en cap moment de la seva qualitat com a ballarina, això si li demanem que no es dediqui més al teatre de text, no hi va haver gens de dinamisme en els canvis i això va allargar la representació innecessariament i va dissenyar una, adiem-ne coreografia, per l’escena del dinar de noces inventat pel “directors-autors”, realment deplorable.

Quan passem al tema de l’escenografia, hi ha escenes molt aconseguides, però hi ha una barreja de cortinatges i aplics corporis que crec que no lliguen, la veritat dona la sensació que algú tenia la mà foradada, sort que aquesta vegada l’empresa es privada.

En quan al tema interpretatiu crec que hi ha dos o tres intèrprets que van entrar al repartiment per recomanació, fet que contrasta amb la qualitat d’altres. Ens van agradar la Rosa Novell i l’Enric Majó; van demostrar la seva qualitat la Rosa Vila, la l’Anna Sahun, l’ Ivan Benet, l’ Araceli Bruch i els tres nens que els hi tocava actuar el divendres. Tots el altres, Ester Bové, Teresa Sánchez, Eugeni Roig, Alma Alonso, Miquel Agell, Manel Bartomeus, Joan Carles Suau, Babeth Ripoll, David Seguí i Carlos Aguilar, molt disciplinats i tots dins el seu personatge.

I com a resum per tancar aquesta crònica cal dir que moltes vegades no hem valorat prou les representacions a càrrec d’actors i actrius de caràcter amateur i crec que puc manifestar la superior qualitat del producte que es va donar al Zorrilla l’Octubre del 2000 al que s’ofereix avui al Borrás.

Els meus imprescindibles

2008-09-09T22:06:00.014Z

Amb l’arribada de setembre, els teatres de Barcelona i el seu entorn aixequen el teló. La gran majoria d’ells ens fan propostes realment engrescadores, però ja se sap, l’agenda i la butxaca ens obliguen a fer una tria.

Aquí us parlaré dels que jo entenc com els meus imprescindibles o indispensables, és a dir, aquells que faré tots els possibles per no perdre’m. Òbviament, ja he dit, hi ha moltes més propostes interessants, només cal mirar la cartellera. En especial, vull destacar –i deixeu-me que escombri cap a casa- l’excel·lent programació del Teatre Zorrilla de Badalona, que amb el seu director, Joan Anton Sánchez al capdavant, compleix perfectament amb els objectius marcats de creixement de públic, d’atendre a la realitat metropolitana, sense deixar de banda la mirada local ni les diferents arts que s’engloben en el que anomenem arts escèniques, així com els espectacles d’un cert risc cultural. Només li retrec a en Joan Anton que hagi deixat la direcció escènica; ell és un bon director de teatre, amb ofici i intel·ligència, i sóc dels que creuen –i ell ho sap- que ni ell ni el públic ens podem permetre aquest luxe.

I bé, després d’aquests excurs, deixeu-me, ja sí, que us assenyali els espectacles per mi im-pres-cin-di-bles;

“Café Müller”, de la Companyia Pina Bausch, al Gran Teatre del Liceu. Des que vaig veure les esquinçades imatges inicials d’aquesta coreografia al començament de la pel·lícula d’Almodóvar, “Hable con ella”, he intentat aconseguir un enregistrament de l’obra. M’ha estat impossible. Finalment hi ha la possibilitat de veure-ho, i en directe. Ah, i en aquest espectacle encara es pot veure ballar a Pina Bausch, amb música de Purcell, en un espectacle bell i colpidor alhora. Cal no perdre-s’ho!

“Coral romput”, amb direcció i dramatúrgia de Joan Ollé i música de Toti Soler, al Teatre Zorrilla, es tracta de la posada en escena del poema de Vicent Andrés Estellés, que ja es va poder veure la temporada passada al Teatre Lliure i de la que ja vaig parlar en aquest bloc. Cita obligada. (extracte de 4' d'un assaig a vilawebTV)

“La Casa de Bernarda Alba”, amb direcció de Lluís Pasqual i amb Núria Espert en el paper principal. Una visió arriscada del text de Lorca a la sala petita del TNC. Tot un repte!

Paso doble”, performance de Miquel Barceló i Josef Nadj, estrenada el juliol de 2006 a Avinyó i que arriba finalment a Barcelona, i del que ja vaig parlar també en aquest bloc. Excepcional!

I per últim, el darrer llibre de Daniel Pennac “Mal de escuela” i la conferència que farà el proper dia 22 de setembre, organitzada per la Fundació Jaume Bofill, a l’auditori del Macba.

És una tria, de mil possibles, però és la meva, la que respon a espectacles molt esperats.

Imatges:
1. Interior del Teatre Zorrilla de Badalona
2. Pina Bausch en un moment de "Café Müller"
3. Fotografia de "Coral romput", de Joan Ollé-Toti Soler
4. Barceló i Nadj en acció a "Paso doble".
5. Fotografia de Daniel Pennac.

"I els actors i actrius què?", per Jaume Arqué

2008-09-07T21:43:00.004Z

De sempre, el que més m’atrau de qualsevol publicació es l’apartat de cròniques i critiques teatrals. Projectes, estrenes, com ho han fet els actors, com ha solucionat el desenvolupament de l’obra el director, etc. etc.

Com jo, suposo que hi ha centenars de lectors que fan aquest exercici de llegir aquestes pàgines.
Aquests darrers temps vinc notant dia darrera dia, un nou tipus de critica o comentari de les obres i és per això que vull dir la meva.

Avui he llegit els projectes de programació per la propera temporada de dues sales alternatives del teatre barceloní. El tema ocupa cinc columnes d’una pàgina que està escrita a sis columnes, amb una fotografia inclosa. L’anàlisi dels projectes es completa, es parla de la preocupació per l’ocupació de la sala, del to de la programació, de les programacions de les ultimes dues temporades, dels preus teatrals, de les estadístiques d’ocupació, d’uns cicles, de la direcció artística de la sala, de textos, de l’adaptació de textos estrangers, dels arguments dels textos, de directors, de muntatges, en fi un article completíssim, fins a cert punt.

A més a més, dins el contingut d’aquest article hi ha una referència especial a la propera estrena que es veurà fins el dia 14, on es fa un anàlisis força complert del text, de l’argument, qui el va editar, la música i del treball del director per lligar “ACTORS” i música.

Després de llegir els dos articles de la pàgina, que fan referència a dues sales alternatives de Barcelona, hem dona com a resultat que pel que respecte als “ACTORS”, si han dedicat 4 línees d’una columna, en total 12 paraules.

Senyors empresaris, programadors, “managers”, representants i tants d’altres que viviu del i pel Teatre, no creieu que els ACTORS I ACTRIUS haurien de ser el centre de qualsevol estrena o de qualsevol projecte teatral ?. Si bé autor, director, escenògraf, etc., poden parir un projecte il·lusionant , els que l’han de fer arribar al públic, que es el que paga, son ells, els ACTORS i les ACTRIUS, que sense cap mena de dubte si son d’aquells que surten per la “tele”, ompliran l’aforament de la sala.

Crec que quan es pensa en una obra de teatre també s’està pensant amb un seguit d’actrius i actors per portar-la a l’escena o és que es comença la casa per la teulada.

Per això estic convençut que s’ha de procurar donar la màxima importància als “ACTORS”, des de bon principi, des de els primers plaers d’engendrar un projecte fins als dolors del part teatral.

De ben segur que el director artístic de les sales, quan fan una programació el que primer busca és un director per cada obra i aquest, en funció de l’obra a representar, proposarà la llista d’actors i actrius que seran els qui amb la seva professionalitat faran tot el treball de quins han quedat darrera les cortines.

Per tant senyores i senyors que escriviu de Teatre, doneu al ACTORS i les ACTRIUS, la importància que es mereixen, doncs d’ells es la màxima responsabilitat d’una representació.

Finals d'Estiu

2008-08-31T21:25:00.018+01:00

Sóc dels que creu que quan no es té res a dir és millor guardar silenci. Per això, el meu silenci estiuenc. Entre les notícies previsibles –el Jocs Olímpics i la no proposta de finançament- i les esgarrifosament imprevisibles –l’accident del 20 d’agost a Barajas-, m’he quedat mut, sense paraules...i sense esma.

Avui, com vaig fer al començament de l’estiu, faré un repàs d’alguns temes (no tots, ni necessàriament els més importants) que m’han cridat l’atenció aquests dies. L’exposició no té cap més ordre que l’atzar amb el que se m’acudeixen.

El Festival de Bayreuth ha tancat portes i quan tothom donava per segur que l’acord entre les dues filles de l’ancià Wolfgang Wagner –Katharina i Eva- asseguraven un relleu pacífic i bicèfal al capdavant del festival, apareix en escena (mai millor dit) Nike, de 63 anys com Eva, filla de Wieland –germà mort de Wolfgang- i Directora del Festival de Weimar, amb pretensions de dirigir Bayreuth. I, a més, no ho fa sola; ve acompanyada ni més ni menys que de Gérard Mortier, actual director de l’Opera National de París i proper director de la New York City Opera i tota una autoritat en el món operístic. El culebrot ens l'explica molt bé Juan Àngel Vela del Campo a El País de 29 d’agost i, tal com ell diu, “la elección se presenta apasionante”.

Sobre com veu Gérard Mortier l’òpera avui i les diferències de percepció entre EUA i Europa és molt recomanable l’entrevista al Babelia de dissabte 30 d’agost.

M’informen que la retrospectiva de Juan Muñoz (1953-2001) al Museu Guggenheim de Bilbao (produïda per la Tate Modern i que no viatjarà a Barcelona, però sí al Museu Serralves de Porto i al Reina Sofía de Madrid) no quadra amb el catàleg. Sembla que a Bilbao no es mostren totes les obres que la Tate va aconseguir aplegar. És una retrospectiva “amputada”, suposo que degut al relatiu poc espai expositiu que té el Guggenheim (segons afirma Iñaki Esteban a “El efecto Guggenheim”, Anagrama 2007, l’espai expositiu es va veure reduït dels 33.000 m2 previstos als 22.000 m2 actuals, degut a les negociacions polítiques que la posada en marxa del Museu va comportar). Tot plegat, una llàstima, perquè malgrat que segurament el pensament de Juan Muñoz es pot resseguir sense aquestes obres, és una pena que no es pugui apreciar l’exposició en la seva integritat.

Pel que fa a la Xina dels Jocs Olímpics, sembla que un èxit l’organització (amb manipulacions televisives incloses) i un “stand by” –sent generosos- pel que respecta a l’obertura política del règim polític. Molt recomanables els articles de Manel Ollé i de Carles Prado-Fonts, sobre l’evolució històrica de Xina i la literatura xinesa contemporània, respectivament, a la revista “L’Avenç”, núm. 337, de juliol-agost de 2008. De l’article de Prado-Fonts extrec el següent poema d’un dels representants de l’anomenada poesia obscura (o boirosa), Gu Cheng (1956-1993):

“Bombolles (1980)

Dues petites bombolles lliures
S’alcen des de les profunditats de la mar dels somnis...
Una boira metàl·lica, densa i somorta.
Es dispersa enmig d’una brisa suau.
Jo, com un infant.
T’estiro fot mentre t’esvaeixes a poc a poc.
Inútilment vull fer que la bombolla de l’esperança
Torni a la terra de la realitat.”

A això només cal afegir les albades a la Ciutat Prohibida retransmeses per TV1 a la 2 de la matinada de cada dia. Una passada visual!!!

Seguint amb aquestes notes exòtiques i per trencar el nostre eurocentrisme –del que ja he parlat alguna altra vegada- recomano ferventment la novel·la “Un cor aixanti”, de Jordi Tomás, Proa 2008. Enganxa des de la primera línia i no es pot deixar fins la darrera. Trobareu misteri, l’explicació apassionada d’una partitura –recordareu “Bleu” de Kieslowski i a Emmanuelle Beart ensenyant-nos com composava la partitura-, una lliçó d’història i d’humanitat. Vaja, que com em van dir a mi, no us la podeu perdre!

I per acabar coses agradables que ens esperen en aquesta rentrée:

La nova novel·la de Paul Auster, “Un hombre en la oscuridad”

L’exposició “L'escola Yi: trenta anys d’art abstracte xinès”, a CaixaForum fins al 21 de setembre. Última oportunitat de veure-la a Barcelona per als que no l’hem vista encara, com jo.

La pel·lícula “Hace mucho que te quiero” (Il y a longtemps que je t'aime), dirigida per l’escriptor francés, Philippe Claudel i interpretada per la meva admirada Kristin Scott-Thomas. Per cert, que a l'anunci dels diaris s’han equivocat i han barrejat al cartell els dos noms, de tal forma que la pel·lícula està interpretada per KRISTIN PHILIPPE CLAUDEL, detall que segurament encantarà a la Bargalló.

Apa, bona tornada a la feina i a seguir gaudint de la vida!

Imatges:

1. Fotografía de Gerard Mortier. Manuel Escalera, El País
2. Fotografía de l'obra "Many Times", de Juan Muñoz, 1999.
3. Portada del llibre "Un cor aixanti", de Jordi Tomàs. Coberta de Serifa/A. Iraita
4. Cartel promocional original del film "Hace mucho que te quiero", sense l'errada
5. Anunci del cartel promcional del film "Hace mucho que te quiero", amb l'errada.

La Italia de Berlusconi!

2008-08-18T22:41:00.003+01:00

Imatges:

Un soldado italiano vigila la catedral de Duomo en Milán.- REUTERS

Dona nigeriana detinguda en un caserna de Parma. Notícia i fotografía "La Repubblica"

"Pinsans i Caderneres", per Jaume Arqué

2008-08-07T22:59:00.008+01:00

GREC-08 TEATRE ROMEA “PINSANS I CADERNERES”

En primer lloc, haig de manifestar-me com a “fan” d’en Xavier Albertí, després dels últims espectacles que porten la seva signatura, doncs em fa gaudir del teatre com espectador i estic convençut que si uns quants homes de teatre com ell revisessin tot el llegat musical, tant espanyol com català, que els nostres avis i pares ens van deixar, d’una altra forma aniria la nostra música.

Aquest any la meva opinió sobre el Grec-08 és molt minsa, doncs només he vist aquest muntatge d’en Xavier Albertí i el vaig endevinar, ja que “Pinsans i Caderneres” és un espectacle arrodonit. El centenari d’una societat coral fa que la seva directiva organitzi un acte en commemoració del fet, invitant a un famós escriptor per obrir l’acte amb un discurs on glossa la història de la cançó catalana “...des de Clavé a Monsalvatge”, fent una àmplia referència al fet wagnerià de Barcelona.

Aquesta és la breu síntesi de l’espectacle creat per Albertí amb un text de Narcís Comadira, que té com a subtítol “Voler volar”, on en la ficció l’escriptor invitat per la directiva de la “Coral Pinsans i Caderneres de Riudejoncs de les Arenes” és en “Narcís Cordelira” personatge interpretat pel badaloní Oriol Genís, que en fa una creació, pel meu gust, impressionant.

Mentrestant l’escriptor està fent la conferència i fa menció d’alguna cançó coneguda, els membres de la “Coral”, presents entre el públic, i que són realment els integrants del Cor del Conservatori de Música Isaac Albéniz de la Diputació de Girona, la interpreten. Una vegada que “Narcís Cordelira” acaba l’extenuant conferència, convida a la “presidenta de la Coral”, “Donya Eulàlia Canonada” a interpretar una cançó i aleshores comença un veritable “popurri” de cançons catalanes a càrrec dels altres “directius”, la majoria de les quals han estat gairebé oblidades i que són d’una gran qualitat, fins arribar a l’actual desgavell de la música catalana. Així doncs...“Pinsans i Caderneres” és un viatge per la fascinant, complexa i a vegades contradictòria peripècia cultural catalana que abraça els segles XIX i XX”.

Tant l’espai escènic creat per en Lluc Castells, així com la interpretació a càrrec del mateix Xavier Albertí, Oriol Genís, Miquel Cobos, Titon Frauca, Efrem Garcia, Maria Hinojosa, Enric Martinez-Castignani, Marisa Martínez i Xavier Pujolràs, els podem catalogar de formidables i de gran nivell.

Molt probablement molt amants del teatre no hagin fet gaire cas de “Pinsans i caderneres”, però si la veieu anunciada altra vegada o bé torna als escenaris barcelonins no us la perdeu, doncs creiem que està en la línia de l'èxit obtingut pels muntatges musicals que últimament ens ha ofert Xavier Albertí; pensem en “De Manolo a Escobar”, “Boris Vian, constructor d’Imperis”, “Tot assajant Pitarra”, “El dúo de la Africana” i “Crónica sentimental de España”.

Primers dies de vacances

2008-08-04T01:05:00.019+01:00

Primer cap de setmana d’agost i començo les meves vacances. El primer que vull fer és agrair a en Dani Coll que en el seu bloc, “Sense presses”, hagi destacat el meu com un dels blocs més interessants. Ell sap, i vosaltres suposo que ho intuïu, que el seu bloc, sempre a l’última en tema de pel·lícules, és dels que més consulto durant tot l’any. Gràcies novament!

Repasso la premsa dels darrers dies, ja que el final de curs ha estat tan intens que ni tan sols he pogut fullejar els diaris. Ara ho faig de tota la setmana. A Espanya, a més de la crisi econòmica, del finançament autonòmic i de l’assassí De Juana Chaos, s’escriu i es parla molt del sufragi dels estrangers extra-comunitaris (aclaridors els articles de Eliseo Aja i de Xavier Rius a El País de 28 de juliol i de 2 d'agost, respectivament), mentre Berlusconi treu al carrer 3.000 soldats per a combatre la immigració il·legal. Vergonya aliena!

A Badalona i a Barcelona es nota cada vegada més que durant el període de vacances les ciutats no es buiden com abans, a més del fet que cada cop es fan més esglaonades, el col·lectiu d’immigrants extra-comunitaris no poden marxar al seu poble o país i han de fer vacances a la ciutat. Com alguns de nosaltres als anys ’70! A més, des de juliol (9 de juliol Dia de la Independència Argentina i el 28 i 29 de juliol Fiestas Patrias Peruanas) fins al setembre (18 de setembre Dia de la Patria Chilena), passant pel 6 i 8 d’agost (Bolívia i Equador, respectivament), els pobles sud-americans celebren les seves Diades Nacionals, a les que hem de sumar enguany les celebracions de les olimpíades a la Xina i les celebracions de la comunitat xinesa. Els gestors públics hem de tenir aquest extrem en compte a l’hora de dissenyar la programació cultural i de lleure a l’estiu!

Pel que fa a la cultura, són notícia el nomenament de Joan Francesc Marco com a Gerent del Gran Teatre del Liceu (bravo, bravíssimo!) i el de Vicenç Altaió com a Director de Centre d’Art de Santa Mònica (CASM), designació aquesta discutida per haver-se fet sense concurs públic. Més enllà del Codi de Bones Pràctiques que tan bona pràctica ha donat al MACBA -en el que es va nomenar per concurs internacional qui ja se sabia que es nomenaria-, crec que Vicenç Altaió pot dotar d’una personalitat pròpia i emergent un centre com és el CASM, que fins ara no ha jugat cap paper important en la definició dels diversos actors i equipaments artístics de la ciutat. Per tant, benvingut Vicenç Altaió!

Les caves de champany del domini Pommery a Reims es converteixen en un museu subterrani. Joves creadors de la Unió Europea -dos per cada país- exposen la seva obra en un laberint de 18 km de túnels. D’Espanya, el salmantí, Enrique Marty i la bilbaïna, Abigail Lazkoz. A la segona no la conec, però al primer l’he pogut seguir gràcies al savoir faire del galerista Llucià Homs. Encara que en Llucià sap que Marty no es del meu gust precisament i que l’inscric dintre del que jo anomeno “la inquietante belleza de lo feo y grotesco”.

El comissari general de la mostra, Fabrice Bousteau, pronuncia unes opinions per a mi molt destacades:

“No es extraño que Europa siga siendo una abstracción, un proyecto en el mejor de los casos, para algunos una moneda común, para ninguno una cultura común”.

“La comunidad europea, al dedicar un montante ridículo de su presupuesto a la creación cultural, es corresponsable de la situación”.

També ha tancat el Grec, batejada l’edició d’enguany per alguns com "del risc”. Un inici controvertit amb “Història d’un soldat”, i espectacles destacats com “Dido&Eneas” en versió de Sasha Waltz & Guests, Akademie für Alte Musik Berlin i Vocalconsort Berlin, “El Rei Lear”, en versió d’Oriol Broggi (de la que esperem la seva reposició a la tardor), “Troilus and Cressida” dels Cheek by Jowl, "A disappearing number" de Simon McBurney, “Las Troyanas” d’un sobrevalorat Mario Gas o el tancament amb “Pinsans i caderneres” d’Albertí (que espero que agradés molt als amics Jaume Arqué i Feli), han fet que aquest no fos un Grec qualsevol. Esperem que les anunciades col·laboracions amb Avinyó, Istambul i Atenes ens reportin un Grec de més risc i d’imprescindible assistència a la muntanya de Montjuïc.

De lluny, com cada any, segueixo les cròniques del meu admirat Juan Angel Vela del Campo del Festival de Bayreuth. Enguany és l’última edició comandada pel vell Wolfgang Wagner, que deixa el testimoni –després d’un culebrot que ha durat anys- a les seves filles, la jove Katharina i la vella Eva, de més de 60 anys, reconciliades per a la ocasió. La família Wagner continua amb els regnes del coliseu de la verda prada.

Segons la crítica, imprescindible enguany el “Parsifal” del noruec Stefan Herheim, de gran nivell el “Tristany i Isolda” de Christoph Marthaler, i gran xiulada pels “Mestres Cantaires” de Katharina Wagner (per segon any a Bayreuth i amb la mateixa òpera, crec recordar).

I per acabar aquesta abocada de temes i d’idees, unes recomanacions de llibres. Dues joies de poc més de cent planes que espero que us agradin tant com a mi:

“La casa de les belles adormides” del premi nobel Yasunari Kawabata, en la nova col·lecció “El cercle de Viena” de Viena Edicions, 2007 (Bravo, Enric Viladot!). Una història d’una bellesa suggerent i inquietant. v>

“Una lectora poc corrent”, d’Alan Bennett, a Anagrama-Empúries, 2008. S’encomana l’adicció a la lectura? Descobriu-ho en aquesta divertida història.

I em queda per descobrir “Tatami”, d’Alberto Olmos, editada per Lengua de Trapo, S.L. A veure si és tan transgressora i divertida com diuen!

Apa, bones vacances a tothom...i fins d'aquí a uns dies, si voleu!

En bones mans!

2008-07-20T23:08:00.009+01:00

Avui al migdia hi ha hagut la cloenda de l'11è Congrés del PSC. Tot just al començar la sessió plenària amb la projecció del video sobre el darrer míting al St. Jordi, m’ha vingut al cap la pregunta de quants sants jordis he viscut? Quants congressos? No recordo quan vam fer el primer St Jordi –abans ocupàvem la plaça de toros de Glòries-, només recordo les més de 40.000 persones, l’ambient, la il·lusió, els meus pares amb mi –tots dos!, el meu pare moriria al ‘95 sense veure com Felipe, el seu Felipe, perdia les eleccions davant de la dreta d’Aznar-, els companys i les companyes de Badalona –aleshores jo era secretari d’organització i m’agradava i m’agrada sentir-los aprop-... molts St Jordis. I congressos? Em vaig estrenar de convidat l’any ’83 al congrés extraordinari en el que Joan Raventós va passar a ser President, Raimon Obiols, Primer Secretari i Josep Ma. Sala, Secretari d’Organització. Des d'aleshores he viscut molts congressos, alguns de plàcids i d'altres de més “moguts”. En especial, el Congrés de Sitges, conegut per l’anomenada revolta dels capitans i pel canvi en la secretaria d’organització per situar al front a un desconegut per mi, llavors alcalde de Cornellà, José Montilla.

Han passat molts anys i enguany pensava que només estava en la cloenda d’un congrés més. Un congrés molt tranquil, al que hem acudit amb els deures fets, a tots nivells: federal, nacional i municipal. Amb una ideari renovat i clar i amb un horitzó il·lusionant, però possible. Som un partit previsible, deia algú, i això és un actiu. No estem per aventures col·lectives i de les nostres reunions no es poden esperar girs copernicants de les nostres polítiques, som rigurosos. Per això representem la “Catalunya que sap on va”, com deia el lema del congrés.

Però aquest 11è congrés no ha estat un congrés més, i molt menys encara la seva cloenda. Qui em coneix sap que normalment no parlo malament de la gent, em costa, sempre trobo quelcom positiu de les persones, encara que siguin d’altres partits polítics; però qui em coneix, també sap que no acostumo tampoc ha adular, ni a exalçar a ningú que no cregui realment que s’ho mereixi. Amb aquests antecedents us he de dir que avui el Primer Secretari del PSC, el meu partit, ha estat realment un President de la Generalitat històric. Em deia un company que mai havia escoltat a un Primer Secretari del PSC dir-li en públic a un Secretari General del PSOE el que José Montilla li ha dit avui a Jose Luis Rodriguez Zapatero. En el seu to habitual, sense estridències, li ha vingut a dir que nosaltres no som un partit que busqui problemes, sinó solucions; no som victimistes; que ens estimem al partit germà i al seu líder, Zapatero, però que més ens estimem Catalunya i la seva gent, que són la nostra raó de ser; que la música que ens arriba sobre el finançament no ens agrada, però que esperarem les següents notes i que la lletra ja la tenim, que és l’Estatut que va votar el poble de Catalunya i Zapatero també, que és la nostra llei però la d’ell també. En definitiva, ha estat un gran discurs, d’un gran líder. Que sap que té un partit potent al darrera i una societat que espera molt de la nostra acció. Per primera vegada he sentit l’emoció del que racionalment ja sabia: que estem en bones mans, en les millors mans.

Finalment, voldria destacar una frase de l'excel·lent discurs del President Montilla, discurs que podeu llegir al bloc d'en Miquel Iceta. No és una frase qualsevol, sinó aquella que representa com som els socialistes -mostra una part del nostre ADN- i com és la societat catalana d'avui en dia, a la qual representem:

"lliçons de català, les que calguin; de catalanisme, cap ni una!"

Realment, enguany hem viscut una jornada històrica, no un congrés més.

Salut i bona feina President!

Waiting for Waits? Finally he comes!

2008-07-16T08:33:00.016+01:00

Tom waits se hizo carne y habitó entre nosotros...unas horas!

Cròniques de:

Guillem Vidal, el savi de la música, a El Punt de 15 de juliol,

Fernándo Navarro , a El País de 15 de juliol,

Josep Ma. Hernández Ripoll, a l'Avui de 15 de juliol,

Luis Hidalgo, a El País de 16 de juliol,

Crítiques i notícies diverses sobre els concerts de T. Waits a Espanya.

Temps de congressos

2008-07-14T23:20:00.008+01:00

Fa ja dies que no escric res en aquesta Estació de França. I no és per manca de ganes o d’interés. Senzillament, els dies són tan intensos que estic massa cansat per posar-me a la nit a escriure. I això que volia fer-vos cinc cèntims del 37è Congrés del PSOE, de la excel·lent intervenció per part del PSC del company i amic D ani Fernández, que recomano que llegiu; de com el PSOE ha donat un pas clar i contundent en la defensa de les llengües co-oficials de l’Estat i, en concret, del model d’immersió lingüísitica de Catalunya o com ha agafat el compromís de donar el vot als immigrants, tema del que vaig parlar indignat a l'agost del 2006 (El detonant eren les paraules de Felip Puig de CDC, en dir que els drets polítics no és regalaven) . Però tot això, i millor que jo, ja ho ha explicat en Miquel Iceta al seu bloc, així que no hi insistiré.

Tot i així us he de dir que no només vaig anar a Madrid al Congrés del PSOE, sinó que vaig aprofitar per visitar Chueca en el Dia de l’Orgull Gai (enguany el lema anava sobre la visibilitat de les lesbianes), de veure la magnífica i molt recomanable exposició “El retrato del Renacimiento” al Museu del Prado i, per últim, descobrir un espai nou obert a l’art i al pensament contemporani com és l’antic escorxador de Legazpi, ara anomenat senzillament “Matadero” i en el que es representava una adaptació de “Macbeth”, sota el títol "Macbethladymacbeth", de Carles Alfaro i Esteve Miralles, que sense ser rodona, estava força bé. Veritable èxit de la temporada, segons diu la crítica. Com veieu, no vaig perdre el temps, ans al contrari, crec que vaig aprofitar tots els moments, tant des del punt de vista polític com cultural.

I ara, el proper cap de setmana es celebra l' 11è Congrés del PSC, després dels actes de commemoració dels 30 anys del nostre partit. Si els socialistes espanyols no es cansaven de repetir que el PSOE és el partit que més s’assembla a Espanya, jo crec realment que el PSC és el que s’assembla més a Catalunya. Volem reafirmar-nos en les nostres polítiques i en el nostre autogovern, però no volem ni aventures visionàries, ni declaracions grandiloqüents que es quedin en paper mullat. Estem canviant Catalunya en el sentit que la gran majoria de catalans volen i necessiten; en un sentit de progrés, de justícia i d’igualtat. Amen!

Ah! I enmig de tot això m’he perdut les tres úniques funcions de “Dido & Eneas” de Sasha Waltz al TNC. Grrrr!!!

El piano enfonsat de Portabella (II)

2008-06-24T22:22:00.004+01:00

Fa un temps vaig parlar-vos de la pel·lícula de Pere Portabella, “El silenci abans de Bach” , concretament d'una escena que mostrava com queia al mar un piano de paret. Segons el mateix Portabella, el piano era comprat a Badalona, en una empresa que li havia recomanat Carles Santos.

Doncs bé, mercès a la IX Nit Literària de Badalona (en la que, com ja us he comentat en alguna altra ocasió, es lliuren el premis de narrativa, narrativa juvenil i poesia), vaig poder parlar amb en Carles Santos, després d'un tast de la seva immersió en el Joan Brossa més irreverent, "Brossalobrossotdebrossat" . Vam xerrar sobre diversos temes: la seva exposició “censurada” a Lleida, la seva intervenció a Berlín, de Vinaròs i de Traiguera i, com no, del piano enfonsat. Santos em va explicar exactament com va anar, de tal forma que puc corregir aquella entrada amb les dades definitivament correctes.

Resulta que al carrer Mare de Déu de Lorda del barri de Llefià de Badalona hi té la seva seu una empresa anomenada “Transportes y Mudanzas ARTE, S.L.”, encarregada de transportar caixes fortes, mobiliari pesant i pianos. Al seu magatzem podem trobar molts pianos de tot tipus i molts i molts canaris. Diu Carles Santos que si aquest magatzem es traslladés a un museu, tothom parlaria d’una gran instal·lació i d’un artista original i radical, així de sorprenent és l’espai.

Carlos Santos va acompanyar a Pere Portabella a l'esmentada empresa. Santos va comprar 10 pianos a 80 euros i Portabella, per a l’escena de la pel·lícula, va comprar-ne i utilitzar-ne 4.

Ah! Per últim, dir-vos que l’escena no va ser rodada a la platja de Badalona, com jo em preguntava. De fet, ni a Badalona ni a cap altra platja, sinó al canal olímpic de Castelldefels, on –com no- un cop llançat el piano a l’aigua es va haver de recuperar del fons.

Tot això m’ho va explicar Santos de forma distesa i alegre. Jo compleixo amb el que li vaig prometre: explicar-ho al meu bloc.

Gran artista i millor persona, hem quedat un dia per veure’ns al seu/meu Vinaròs.

Imatges:

1. Escena de "El silenci abans de Bach", de Pere Portabella.
2. Cartell de l'exposició "Visca el piano!", de Carles Santos.

Dos cabalgan juntos

2008-06-04T12:50:00.014+01:00

Escribí hace tiempo que, a veces, la agenda es incompatible con la felicidad. Sin embargo, también tengo claro que, a veces, hemos de hacernos dueños de nuestro tiempo y dar la oportunidad de que un rayo de felicidad se cuele entre nuestras obligaciones cotidianas. Y eso fue lo que hice el pasado 30 de mayo.

Asistí a la lectura poética de dos jóvenes autores que han editado libro. Se trata del badalonense Juan Salido Vico, con su "Víspera de ayer" (Premio de poesía Arcipreste de Hita, 2004. Editorial Pre-Textos) y del extremeño-barcelonés Álex Chico, con "La tristeza del eco" (Editora regional de Extremadura). Dos talentos emergentes en esta Catalunya que espero de alas también a aquella cultura catalana que se expresa -y con qué nivel- en castellano.

Introducción uno al otro (la voz pausada y silente de Álex acaricia las bondades de Juan y Juan hace lo propio con la obra de Álex). Después, lectura de de sus poemas, los ya editados y los inéditos. Una delícia. Hubiésemos estado más y más tiempo escuchando cómo recitan sus poemas, al final cruzados. En un estado de felicidad colectiva provocada por los dos jinetes de la palabra, casi se da por terminado el acto, pero el sagaz José Antonio Jimenez, responsable de l'Espai Betúlia, nos regala con el inicio de un diálogo con los dos autores sobre la inspiración, que da pie a una segunda parte tan intensa como la primera, en la que hablan sobre ellos, su obra y la de los demás (escritores, poetas, artistas plásticos, etc...)
Les pregunto por la importancia del "muro" como elemento poético de los dos autores. Ya lo conocía en Juan, pero ahora lo he podido escuchar en versos de Álex. Éste lo ve no de forma tan poética como Juan (siempre exento, que protege y está desprotegido al mismo tiempo); él relaciona su interés con algo concreto, las murallas de su Plasencia natal. No obstante, su poema que hace referencia al pintor Sean Scully delata que el muro, o "la muralla", como lo nombra él mismo, tiene más importancia o más connotaciones de las que seguramente él es consciente.

Ya veis, la felicidad a veces toma la forma de dos amigos que regalan su talento un viernes por la tarde a aquellos que nos dejamos seducir por el rumor de palabras evocadoras, que dejan una huella indeleble en nuestra alma.

"Tabula Rasa

De pronto no será rojo el deseo,
verdosa la esperanza, gris la vida.
Para trazar el arco de la carne
ni tan siquiera el negro primordial

que nos tutela. Blanca, en blanco el alba.
Vacío queda el cuarto sin historia.
Sólo hedor a tinta delimita
los fatigados márgenes del sueño."

(Juan Salido Vico)

"Primer momento

Lo más extraño del viaje
es no saber hacia dónde se regresa.

Acaso diría Walter Benjamin
que en esos lugares parece haber pasado todo
lo que aún nos espera."

(Álex Chico)

Imagen:
Presentación de Álex Chico y Juan Salido Vico a l'Espai Betúlia. J. Duran

Do de llengües

2008-05-26T22:12:00.006Z

L’Estat jacobí per excel·lència, França, tampoc resisteix en aquest començament del segle XXI la pressió de la pluralitat, lingüística en aquest cas, i s’obren escletxes en el seu sistema per reconèixer les diverses parles del seu territori. Així, l’Assemblea Nacional de França ha aprovat, en la seva sessió de data 22 de maig d’enguany, una esmena al Projecte de Llei sobre la Reforma de les Institucions. Es tracta d’una esmena a l’article 1 de la Constitució (”la llengua de la república és el francès”), que afegiria la frase: “les llengües regionals pertanyen al seu patrimoni”.

Òbviament, estem encara molt lluny de que l’Estat francès ratifiqui la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries de 1992, però és un pas important en el reconeixement del bretó, alsacià, cors, vasc i nord-català, entre altres. Com diu l’alcalde de Perpinyà, Jean-Paul Alduy (de l’UPM, de Sarkozy), referint-se al català:

“el més important i urgent ara és obtenir un estatut definitiu i clar de les escoles com La Bressola, que actualment tenen un estatut una mica il·legal”.

La modificació constitucional s’ha de votar al juliol, al Congrès, per una majoria del 60%. Hem d’estar amatents a que fan els veïns francesos i, mentrestant, seguir recolzant als catalans del nord, com ja fa anys que fa l’Ajuntament de Badalona amb els seus ajuts a La Bressola.

Seria interessant que l’Espai Betúlia, com a equipament especialitzat en la paraula i les lletres, dediqués algunes activitats al català del nord, que abastés tant el seu dia a dia (experiència de La Bressola o xerrada sobre la imminent reforma constitucional), com la seva cultura (Joan-Lluís Lluís o Pascal Comelade serien molt interessants), ja que com diu Miquel Riera al seu article publicat a la revista Presència, nú. 1891, del 23 al 29 de maig d’enguany:

“... els nord-catalans mereixen el nostre suport. Sobretot perquè només ells saben el que han hagut de passar i patir per arribar fins aquí”.

Per aprofundir més en la notícia vilaweb.cat, a on trobareu enllaços als principals diaris francesos.

Catalunya, solidaridad y financiación

2008-05-26T08:38:00.006Z

La muerte del magistrado del Tribunal Constitucional, Roberto García-Calvo, como en una buena película de Hitchcok o una novela de F. Forsyth, ha provocado que la resolución de los recursos pendientes sobre el Estatuto de Cataluña de un giro imprevisible. De una situación en la cual los progresistas del tribunal se encontraban en minoría, se ha pasado a un empate con el sector conservador, que se deshará con el voto de calidad de la presidenta, de orientación progresista. Ya veremos como afecta todo esto a la sentencia en curso de discusión.

Mientras tanto, los diarios ocupan muchos de sus titulares a cuenta de las consecuencias de la sequía y del tema más candente de aquí al nueve de agosto: la financiación autonómica. Pasado ya el primer momento de duda sobre si era conveniente o no iniciar el proceso del nuevo sistema de financiación en periodo de desaceleración económica, debate al que puso final el magnífico artículo del Presidente Montilla en El País del 10 mayo de 2008 y el compromiso del Presidente Zapatero de empezar la discusión; ahora estamos en el inició del mismo. No es un tema menor para Cataluña, ni para el resto de Comunidades Autónomas. La propuesta catalana parece que levanta muchas reticencias (siendo suaves), pero al respecto creo que es necesario decir que:

- Cataluña no pone en cuestión la solidaridad con el resto de pueblos de España, como no lo ha hecho nunca.

- Cataluña pretende que el esfuerzo en solidaridad se concentre en las cuestiones básicas del estado de bienestar: salud, educación y servicios sociales. Quedando el resto de cuestiones fuera de este fondo de solidaridad o suficiencia territorial.

- Cataluña pretende que el crecimiento de la población esté contemplando en la fórmula final. Somos un país de inmigración – como lo hemos sido siempre- y los últimos años con más intensidad.

- Cataluña quiere que sus ciudadanos reciban del estado lo mismo que reciben los ciudadanos de otras comunidades. ("Extremadura recibe del sistema más dinero per cápita (2.500 euros) que Cataluña (1.900 euros). Eso no quiere decir que Extremadura tenga más renta per cápita, porque su sector privado tiene un peso mucho menor". El País, 19 de maig de 2008).

Soy consciente de que sintetizar en unas pocas líneas la propuesta catalana es una simplificación, pero quiero que se entienda claramente (con el peligro, de ser inexacto)(1): No queremos desentendernos de España, pero tampoco que nuestras necesidades –que son muchas- sean desoídas o desatendidas.

Por último quiero recordar al presidente de la Junta de Extremadura, Guillermo Fernández-Vara, oliventino como yo mismo, que cuando se habla de Cataluña y de sus ciudadanos, se está hablando también de parte de medio millón de Extremeños de nacimiento que tuvimos que emigrar y cuyas familias en la actualidad ejercemos de catalanes. Me siento orgulloso del avance que ha hecho Extremadura, porque tanto mis padres, familiares como yo mismo hemos contribuido a él. Pero deseo una vida mejor para los ciudadanos de Cataluña donde hemos enraizado. Ambas demandas son justas y necesarias.

(1) Quien quiera conocerla en profundidad puede consultar: Nuevo modelo de financiación.

Catalunya, solidaritat i finançament

2008-05-23T10:13:00.004Z

La mort del magistrat del Tribunal Constitucional, Roberto Garcia-Calvo, com en una bona pel·lícula de Hitchcock o una novel·la de F. Forsyth, ha fet que els recursos pendents sobre l’Estatut de Catalunya doni un imprevisible gir. De cop i volta s’ha passat d’estar en minoria progressista, a un empat entre progressites i conservadors, que es desfarà amb el vot de qualitat de la presidenta, de caràcter progressista. Ja veurem com afecta tot això a la sentència en curs de discussió.

Mentrestant, els diaris van plens, a més de les conseqüències de la sequera, del tema més candent d’aquí al 9 d’agost: el finançament autonòmic. Passat ja el primer moment de dubte sobre si era convenient o no iniciar el procés del nou finançament en època de desacceleració econòmica, que es va acabar amb el magnífic article del President Montilla a El País de 10 de maig de 2008 i el compromís del President Zapatero de tirar endavant la discussió; estem ara en l’inici de la discussió. No és un tema menor per Catalunya, ni per la resta de Comunitats Autònomes. La proposta catalana sembla que aixequi moltes reticències (per ser suau), però al respecte crec que cal dir el següent:

1.- Catalunya no posa en qüestió la solidaritat amb la resta de pobles d’Espanya, com no ho ha fet mai.

2.- Catalunya pretén que l’esforç en solidaritat es concentri en les qüestions bàsiques de l’estat del benestar: salut, educació i serveis socials. Quedant la resta de matèries fora d’aquest fons de solidaritat o suficiència territorial.

3.- Catalunya pretén que el creixement de població sigui tingut en compte en la fórmula final. Som un país d’immigració –com ho hem estat sempre- i els darrers anys amb més intensitat.

4.- Catalunya vol que els seus ciutadans rebin de l’Estat el mateix que reben els ciutadans d’altres comunitats. ("Extremadura recibe del sistema más dinero per cápita (2.500 euros) que Cataluña (1.900 euros). Eso no quiere decir que Extremadura tenga más renta per cápita, porque su sector privado tiene un peso mucho menor". El País, 19 de maig de 2008).

Sóc conscient que sintetitzar en quatre paràgrafs la proposta catalana és una simplificació, però vull que se'ns entengui clarament (amb perill, potser, de ser inexacte)[1]: No volem desestendre’ns d’Espanya, però tampoc que les nostres necessitats –que són moltes- siguin desoïdes o desateses.

Per últim, vull recordar al President de la Junta d’Extremadura, Guillermo Fernández-Vara, oliventí com jo mateix, que quan es parla de Catalunya i dels seus ciutadans s’està parlant també de part del mig milió d’extremenys de naixement que vam haver d'emigrar i que avui, amb les nostres famílies, exercim de catalans. Em sento orgullós de l’avenç que ha fet Extremadura, perquè els meus pares, familiars i jo mateix hi hem contribuït, però vull una vida millor pels ciutadans de Catalunya, on he arrelat. Amdues coses són justes i necessàries.

[1] Qui vulgui conèixer-la amb profunditat pot consultar: Nuevo modelo de financiación.

Primicía: Uclés a Berlín

2008-05-15T12:36:00.011Z

Aviat farà un any que el badaloní Josep Uclés va instal·lar-se a Berlín per realitzar nova obra. Coneixent-lo com el conec, és evident que no només està creant, sinó que ja deu saber tot el que bull a la capital europea del món artístic, a més, per suposat, d’anar i tornar de Berlín a Catalunya i viceversa realitzant mil i un projectes (a tall d’exemple, la seva col·laboració a la revista d’art i filosofia “Outer Horizons” o a la revista “LiterAtures” de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, per citar només l’àmbit del pensament).

A tot això, la meva innata curiositat ha anat in crescendo cada vegada que li he preguntat com tenia les noves obres produïdes a Berlín i quan podríem gaudir d’aquestes. Imaginar-me a l’Uclés tancat dins d’un casalot a Berlín, esponjant el seu manifest talent, en l’ambient artístic i cosmopolita de la ciutat, augmentat, sens dubte, per les visites que de tant en tant l’acompanyen (Vicenç Altaió, Fiona Morrison, etc...), és tota una temptació per a la meva imaginació.

Fa uns dies, l’Uclés –que em coneix més bé del que jo em pensava- em va fer un gran regal per correu electrònic. Em va enviar unes quantes fotografies que ha fet la Fiona Morrison d'ell i de la seva obra, crec que per al catàleg de l’exposició que prepara a París. Les fotografies són bones, i les obres que s'hi poden veure són d’una qualitat i d'una vitalitat dignes d’un geni com és ell.

Una de les obres m’ha quedat tant gravada al cervell, té tal força hipnòtica, que he demanat a en Josep Uclés si puc publicar-la en aquest bloc. M’ha tornat a fer un regal en dir-me que sí. Per tant, la fotografia de la Fiona Morrison que acompanya aquest escrit –i que us animo a maximitzar-la- és una primícia, és el novíssim Uclés. Ja veieu que és una obra de gran format, amb una paleta mínima de colors, amb formes entre la figuració i el món oníric en el que Uclés es fa recognoscible, però alhora basteix un nou món. Gaudiu, gaudiu! No puc dir més... Insondable i màgic Uclés!

Ah, per últim, si aneu a visitar l’exposició “La col·lecció creix. Noves incorporacions al fons d'art” a la Fundació Palau de Caldes d'Estrac, trobareu un aiguafort de l’Uclés que l’Ajuntament de Badalona i el mateix artista vam regalar a en Palau i Fabre en motiu del seu 90è aniversari.

PROU!

2008-05-15T11:24:00.010Z

En record d'en Juan Manuel Piñuel Villalón assassinat covardament per ETA i en solidaritat amb la seva família.

Cap idea justifica la mort d'un ésser humà!!

Cercavila petita, una eina de cohesió social

2008-05-10T22:16:00.003Z

Mentre escric aquesta entrada, nit del dia 10 de maig, plou a bots i a barrals i hem posposat la “Cremada del dimoni”[1] al dia 12. La Passada de Sant Anastasi sembla ser que es mantindrà demà, dia del Copatró de la ciutat. Tot i així, les Festes de Maig ja van començar el cap de setmana passat amb el Pregó, a càrrec de la nedadora Mireia Belmonte, i amb un munt d’actes ciutadans. Per la seva importància, vull referir-me a un acte en concret, la Cercavila Petita. És un acte molt recent –només fa dos anys que es realitza-, però respon a un model molt clar i reflexionat de com volem construir la ciutat i de com volem tractar la diversitat cultural.

L'any 2005, l'aleshores equip de la Regidoria de Cultura, vàrem iniciar un seguit de reunions amb entitats i persones individuals per treballar les Festes de Maig[2]. Hi havia algunes qüestions a resoldre (la llargament discutida Nit de Sant Anastasi), i altres actes que calia vestir millor. Algunes de les innovacions es veia possible integrar-les en el Programa de Festes del 2006, però d'altres no serien possibles fins el 2007, sempre i quan les entitats participants es sumessin a les iniciatives.

Vàrem valorar el fet que a Badalona gaudim de molts elements festius, fruit de la participació dels infants: els gegants i altres figures elaborats per diverses escoles de la ciutat, els dragolins, les seccions infantils de les colles de foc, així com els Capgrossos de la ciutat, que si bé no són portats per nens petits, sí que són elements d'escala petita. Vàrem creure que valia la pena dona'ls-hi un espai propi i ens va semblar molt adient fer la proposta de crear una Cercavila Petita.

Calia, però, d'una banda, dotar-la de contingut, i, de l'altra, assegurar-ne certes perspectives de futur. En un inici, ens va semblar important vincular aquesta Cercavila Petita a un altre acte molt lligat a la vivència de les Festes per part de les escoles: la jornada d'"El dimoni a l'escola", dia en què els alumnes dipositen al costat del Dimoni ja instal·lat a la platja, els petits dimonis elaborats per ells mateixos. Si els infants havien anat amb l'escola a la platja, volíem que fossin ells qui també hi portessin la seva família, participant d'una cercavila infantil que comencés davant del Dimoni i acabés a la Plaça de la Vila. Amb aquest Cercavila, a més, eren els mateixos infants qui cridaven a d'altres nens i nenes a la participació.

A aquest fet, vèiem la possibilitat de poder-hi sumar, amb el temps, altres figures. Principalment, pensàvem en les reproduccions en petit de l'Anastasi i la Maria, per començar. Després, la de l'àliga de la ciutat i les d'altres elements que el Seguici de la ciutat no té: el lleó, la víbria, la mulassa... També plantejàvem comptar amb els alumnes més joves de l'Escola de Música Tradicional per a l'acompanyament musical.

Tot plegat, obeïa a un objectiu fonamental: estimular la participació dels més menuts a les Festes, passant de ser simples espectadors a actors principals d'un dels actes programats. Altres objectius, no menys importants, eren:

estimular a les entitats de cultura popular, pel que fa a la creació de seccions infantils, o bé contribuir a donar sortida als infants que ja en formen part, pel que fa a la participació en actes més dirigits a un públic infantil.

la possibilitat de treballar amb les escoles l'imaginari festiu de la cultura catalana, conèixer els diferents elements festius i el seu significat.

fer-se seva la Festa i entendre-la com la suma de tots: només amb la participació organitzada de tots és possible fer la Cercavila Petita

fer una ciutat més cohesionada a partir del treball amb els infants: engrescant les escoles dels barris, especialment les més allunyades del centre i amb més alt grau de nouvinguts. Així han estat possibles el gegant “Coretius” del CEIP Joan Coret del barri de La Colina o el del CEIP Lola Anglada del barri de Canyadó; incorporant a les Festes les famílies dels nens i nenes participants; participant en peu d’igualtat i amb la tradició cultural catalana com a cultura vehicular, amb independència i respecte de la seva cultura d’origen.

Totes aquestes idees romanen rera la “Cercavila Petita” de la ciutat de Badalona. És massa d’hora per avaluar resultats, però tot i així, crec que el model funciona. De moment, mercès al patrocini privat, l'any passat ja vam aconseguir les reproduccions de l’Anastasi i la Maria, avui batejats com la “Mariona” i en “Tasi”, que cada any portarà una escola o entitat, encapçalant la Cercavila Petita.

La llavor va ser plantada l'any 2007, i enguany ja ha començat a donar fruits. Ara ens toca anar-hi treballant de manera molt coordinada, per impulsar aquest acte, enriquir la seva simbologia, estimular-hi la participació. Personalment, la satisfacció és doble perquè actualment des de la regidoria d'Educació puc continuar impulsant una iniciativa que vam començar a treballar des de la Regidoria de Cultura. Ara que la ciutat es postula com a Capital de la Cultura Catalana, crec que és un bon moment per apostar per aquesta línia de treball escolar, que faci que els nostres nens i nenes gaudeixin d’una gran Cercavila Petita.

Per últim, vull donar les gràcies a una noia pertanyent a una entitat de foc que a la Cercavila d’enguany s’em va acostar i em va donar les gràcies per aquesta activitat. Us puc assegurar que em va emocionar. Penso que són aquests detalls els que realment compensen als que ens dediquem a la tant denostada gestió pública.

[1] La cremada del Dimoni és una tradició popular badalonina instaurada per la Confraria de Sant Anastasi l’any 1940, basant-se en la descripció que fa el Baró de Maldà al seu Calaix de Sastre (escrit a finals del segle XVIII), de la cremada a la platja de Badalona d’un “Figurón”. La cremada consisteix en cremar una reproducció d’un dimoni al·legòric i irònic sobre la realitat. És la festa popular per excel·lència, que congrega a molts ciutadans de Badalona i altres indrets. Va ser declarada d’interés nacional l’any .... A l’entorn de la cremada del dimoni s’han anat bastint les Festes de Maig, veritable festivitat de la ciutat de Badalona.

[2] Vull agraïr a l’Anna Molina i Castellà, historiadora, el seu interès per millorar els actes de cultura tradicional catalana a la nostra ciutat. Amb les seves reflexions, el seu rigor i les seves aportacions desinteressades i interessants, va proposar-nos -per la nostra discussió- un nou model de Pregó, la instauració de la Cercavila Petita i una adaptació a la fórmula de la Nit de Sant Anastasi, mitjançant el Seguici de la Ciutat.

Imatge:

La Mariona i en Tasi amb alumnes del CEIP Coret a la Cercavila Petita d'enguany. Foto: Jordi Gonzalo. El Punt.

Bona Diada de St. Jordi!

2008-04-22T21:21:00.007Z

Fa uns anys era el dia més especial de l’any per a mi. Roses i llibres a la primavera. Ara la trobo excessivament massificada i comercialitzada. Per tant, dono les gràcies a aquells autors que no s’han deixat seduïr per la data i que han tret llibre molt abans i a aquells que ho faran més tard. Tanmateix, per què enganyar-me i enganyar-vos, Sant Jordi continua essent una data molt i molt especial.

A tots i totes vosaltres, desitjo que us regalin aquests dos meravellosos llibres:

“L’home manuscrit”, de Manuel Baixauli, (Proa i Moll, 2007). Guanyador del Premi Mallorca, del Salambó i Premi de la Crítica Catalana de novel·la.
Un llibre excel·lent, intel·ligent i encisador. Aprofito des d’aquí per reivindicar el Premis de Narrativa Ciutat de Badalona-Solstici d’Estiu: Baixauli el va guanyar l'any 1998, i després han vingut autors com Silvestre Hernández, Joan Solana o Edgar Cantero; noms que, de mica en mica, i amb reconeguda qualitat s’obren pas a les lletres catalanes. Bon palmarès, oi?

“Rapala”, de Jaume Subirana, (edicions 62, 2007). Poeta, traductor, assagista i un dels intel·lectuals més actius i accessibles de la cultura catalana –el seu bloc Flux, és de referència a la xarxa-, va publicar a finals de l’any passat aquest magnífic poemari que combina qualitat i originalitat des del seu títol. En Jaume ha llançat segur l’esquer i nosaltres hem picat i gaudim a gust de la seva pesca.

Podreu llegir...

"Recull la roba,

la nit, les arracades,

mormola "És l'hora".

S'endú la clau de l'alba,

deixa saliva nova".

(Tanca amb petó)

I especialment, entre molts altres, el poema “Versos sin arte de parte de Jaume para Jose y Leo”. Transforma la tristesa en bellesa, en matèria poetica i conmou mentre gaudeixes, ...

I si no us els han regalat, compreu-los, si us plau. Sereu més feliços.

Tannhaüser pintor?

2008-04-17T21:35:00.020Z

He de reconèixer que vaig anar a veure la versió que Robert Carsen fa aquests dies al Liceu de Tannhaüser pensant que no m’agradaria. D’entrada, no estic en contra de noves lectures o revisions escèniques que posin l’èmfasi en aspectes concrets o que, senzillament, transportin l’acció als nostres dies per fer més punyent el missatge del llibret; però si que ho estic si es fa amb ànim d’épater o de forma gratuïta, sense que aquests canvis responguin a cap criteri o al criteri del canvi pel canvi.
Per tant, el fet que aquesta versió fés que el cantant Tannhaüser fos transformat en un pintor, no em semblava a priori justificada. Recordava l’article de José Ma. Guelbenzu publicat a El País de 12 de setembre de 2007, en el qual se’ns explica com la besnéta de Wagner, Katharina Wagner, havia transformat, en la darrera edició del Festival de Bayreuth, “Els mestres cantors de Nüremberg” en mestres PINTORS de Nüremberg i la traïció que representava a l’esperit de l’obra. Com veieu estava predisposat a que no m’agradés i a una crítica exarcebada.

No vull extendre’m, però sí fer palès que la representació em va fer canviar de pensament. Crec que, a trets generals, la posada en escena és encertada. Penso que fa una lectura intel·ligent –encara que no del tot rodona- de Tannhaüser, destacant el perillós camí de la veritable creació artística –que necessita llibertat absoluta i no sotmetiment a cap moral establerta- enfrontat a la docilitat del fals artista que es plega a les modes i als modus de la societat dominant i que viu de la i per a la societat de l’espectacle, de la vaqüitat i la vanitat del món de l’art actual. Per això és acceptable el canvi del minnesänger (del cantant) al pintor. Res com el món de l’art plàstic representa avui en dia aquesta societat de l’espectacle, amb les seves fires internacionals i els seus museus i inauguracions oficials i amb el seu star system.

Es pot argumentar que amb aquesta transposició es perd el missatge original de l’òpera: la lluita entre el pecat i la virtud i la redempció per l’amor. I segurament és cert, però es dóna una nova lectura i la lluita s’articula, com he avançat, entre el veritable i el fals artista, l’incòmode i l’acomodat.

En allò concret, cal destacar com a encerts:

1.- La transformació del Venusberg (la gruta de Venus) en l’atelier de l’artista. És allà on aquest juga, on és seduït, on explora el límits. En definitiva, on crea.

2.- El llenç que Tannhaüser duu sempre amb ell i que sempre veurem des del bastidor, tacat de vermell, com a símbol d’aquesta taca que l’acompanya i que és visible per a tothom.

3.- L’entrada del convidats i dels pintors al concurs de pintura, amb safates de canapès i cava, mentre canten les virtuts de l’art i la pau i lloen al príncep de les arts, demostració clara del que realment importa en aquests tipus d’actes.

4.-La tornada dels pelegrins amb bastidors sense llenç -quan han marxat amb el llenç tacat-, per presentar com el Papa de Roma els ha netejat de pecats, fins a l’extrem que no sigui possible la més mínima màcula, ni la de la tela en blanc.

5.- Per últim, un acudit d’enfant terrible que a mi em va fer somriure: l’escena en què Elisabeth es despulla del seu vestit, restant amb el llençol del llit de Tannhaüser sobre el seu cos, en actitud gens beatífica i el contrasentit que significa el cant de Wolfram que, seguint el llibret, canta: “Prou sabia que la trobaria en oració / com la hi trobo sovint...”.

I destacar com a no encertat:

1.- El garbuix del final de l’òpera, en el que no dóna un final coherent amb la tesi de tota la posada en escena. En aquest final prima l’ascensió de Tannhaüser als cims del reconeixement dintre del mon artístic del que ha volgut fugir, traint la tesi inicial.

2.- Que aquest final tampoc és el del llibret i, per tant, no mostra que la mort d’Elisabeth es produeix pel perdó de Tannhaüser. De fet, sembla que no mori ningú, sinó que el pintor triomfi artísticament com a final de l’òpera.

3.- La galeria de quadres amb una il·luminació potent al que se suma el quadre de Tannhaüser –que no veiem- no deixa de ser una taca “kitsch”, una concessió gratuïta, en una posada en escena molt correcta.

En tot cas, si posem en una balança els “pros” i els “contres” d’aquesta versió, us haig de dir que, al meu entendre, els “pros” guanyen clarament i que estem davant d’una interessant versió d’un Tannhauser pintor.

Imatges:

Totes les imatges pertanyen a web del Gran Teatre del Liceu.

1.- Vista del Venusberg

2.-Tannhaüser i Venus

3.- Concurs de Cant

4 i 5.- Marxa i tornada dels pelegrins

6.- Tannhaüser salvat per l'amor i devoció d'Elisabeth.

"Yvonne, princesa de Borgonya", per Jaume Arqué

2008-04-11T07:41:00.004Z

Quant vaig saber que els del Lliure es proposaven l’estrena d’un text anomenat “Ivonne, Princesa de Borgonya” em va semblar que el recordava d’alguna cosa i la Feli, la meva esposa, amb més memòria que jo, em va dir que el teníem a casa, vaig buscar-lo i així era, va aparèixer una edició en castellà editada per “Cuadernos para el diàlogo” l’any 1968, en una col·lecció on hi havia les obres teatrals més avantguardistes del moment. A mida que vaig anar llegint les grogues fulles de l’edició, recordava l’historia d’un personatge gairebé mut durant tota l’obra on només diu una paraula i també vaig recordar el fet que es desestimes en aquell temps el seu estudi i posterior representació per part d’”Arrels”, ja que junt amb el aleshores director Francesc Cruzate, es va creure que no hi havia una adient disposició d’actors i actrius per enfrontar-se al text.

Tenia curiositat per veure aquesta obra i cap el Lliure s’ha dit. Resultat?: Una gran nit de Teatre, així amb majúscula. Recomanable per a tothom que li agradi el teatre. A mi tot em va semblar perfecte. L’escenografia, la il·luminació, la música, un magistral vestuari, amb la marca registrada de la direcció d’en Joan Ollé, al servei d’un text original del polonès Witold Gombrowicz on la traducció s’aparta molt poc de la versió castellana.

Per cert aquesta obra va ser escrita l’any 1935 i fins l’any 1968 no va aconseguir l’èxit merescut en els teatres europeus.

No cal dir que la interpretació va estar al nivell que calia. Joan Anguera, Ivan Benet, Lluís Marco, Àngels Poch, sobre quins recau el pes de l’obra, van portar a terme una veritable lliçó de teatre, junt amb Rosa Muñoz, una ballarina procedent de la dansa contemporània, que interpreta una “Ivonne”, realment deliciosa. Els altres components del repartiment, perfectes, sense un moviment de més i totalment ajustats a les necessitats del text.

Per acabar, aneu al Lliure i veureu un d’aquells esdeveniments teatrals que cal no perdre's.

Jaume Arqué

Bel Graña guanya el Serra d'Or

2008-04-07T22:01:00.007Z

Aquest hauria d’haver estat un titular digne d’un diari local o comarcal com cal, ja que el premi és prou rellevant i significatiu per la cultura catalana –recordem que el concedeix la crítica especialitzada- com per fer-se'n ressò i resulta que una de les guanyadores és nascuda i resident a Badalona. I no només això, la Bel Graña fa anys que treballa a l'Àrea de Cultura de l’Ajuntament, encarregant-se des de fa anys de la xarxa de biblioteques i, recentement, de l’Espai Betúlia-Centre de la Paraula i les Lletres. Seves també són les exposicions sobre Salvador Espriu i Rosa Leveroni i la mostra permanent de l’Espai Betulia sobre Ma. Aurèlia Campany, així com el llibre de recent aparició "El gran Borràs. Retrat d'un actor" (juntament amb Francesc Foguet) o diversos treballs de recerca presentats en publicacions diverses.

Recentment, la Bel ha publicat la seva tesi doctoral “Els poetes de l’Escola Mallorquina i l’Associació per la Cultura de Mallorca”, i aquesta publicació, com deia, ha guanyat el premi Crítica Serra d’Or en l’apartat de Recerca-Humanitats, però, de moment, a Badalona ningú no li ha dedicat una entrevista. Potser és que ningú no és profeta a la seva terra o és que, en el fons, la cultura continua essent una “maria” en tots els sentits?

Un exemple més d’aquest poc valor que se li dóna a la cultura, al pensament i a la gestió cultural és, sens dubte, el reconeixement que tenen els treballadors de les administracions locals catalanes en l’àmbit cultural. La gran majoria acostuma a tenir una formació elevada (diplomatures, llicenciatures i/o doctorats) però ocupa places d’administratius o d’auxiliars tècnics; cosa que no passa a altres àrees, on, per un mateix nivell de formació, es parteix d’un grau mitjà com a mínim. I obvio de parlar de les precarietats laborals, val?

Perdoneu la digressió, però és que a vegades em vénen al cap els versos d’una cançó de Silvio Rodriguez on es pregunta “hasta donde debemos practicar las verdades”, que em provoquen la necessitat de dir-ne algunes de les que no són políticament correctes.

En definitiva, felicitats Bel Graña! Tens tot el meu afecte i el meu reconeixement, no només pel premi, sinó per la teva feina diària. Ah, i gràcies també pel llibre “Tots els poemes (1957-1981) de Miquel Àngel Riera, que em vas regalar ja fa uns anys!

Imatge:

Bel Graña presentant a Sam Abrams a l'Espai Betulia en ocasió del 90 aniversari de Palau i Fabre.

Quatre Minuts

2008-03-24T21:56:00.008Z

Per l’amic Dani Coll, amant del cinema.

Poden quatre minuts canviar una vida? La resposta és senzilla: i tant que sí! I 30 segons, i menys... Però poden quatre minuts en una vida tortuosa i heterodoxa fer-la brillar sense perdre un bri de la seva heterodòxia? O el que és el mateix, Schumann pot ésser superat per una presidiària? La música té algún poder taumatúrgic? Una vida plena de por i amagada pot viure's vicàriament en la d’una altra persona? O per últim, i per totes, pot haver-hi bellesa en les clavegueres del sistema, de qualsevol sistema?

Les respostes a aquestes preguntes les podeu trobar a “Quatre minuts”(Vier Minuten), un film de l’alemany Chris Kraus -representant del que comença a anomenar-se "nou cinema alemany"-, estrenat el 2007 i ara editat per Cameo en DVD. Un film cru, dur, però fascinant i suggerent. I com diu la caràtula del DVD: “Advertencia: no reveles el final. No dejes que te lo cuenten”.

30 passes de pau i protecció

2008-03-21T01:03:00.029Z

El 3 d'abril de fa un any vaig escriure en aquest bloc el sentiment que la Setmana Santa em desperta, amb independència de la meva actitud vers la religió i, encara més, a la institucionalitzada. Avui continuo pensant el mateix. Necessito aquest període –marcat pel nostre calendari judeocristià, i per tant, convencional- per fer introspecció; recolliment, diran altres. Enguany, per diverses circumstàncies (i una, evident, és la de l’entrada anterior), és un temps que m’ajuda especialment.

I com no, cada any la societat civil amb molt d’esforç ens torna la nostra Processó de Dijous Sant, datada al 1627, i coneguda amb el sobrenom de “la Processó del Silenci” per la quietud i el respecte que s’aconsegueixen. Hi ha milers de formes de viure-la, com a milers de persones que la viuen. Des de la creença més absoluta als que veuen només l’espectacle pur, passant pels que, com jo, l’utilitzem de via de reflexió. Ens arriba pels sentits –magnífics els escolans recitant el “Record i Memòria” o els cops de les llances dels Estaferms contra el terra o la llum tremolant de les atxes, ...-, i ens transporta a una íntima i profunda reflexió sobre la condició humana.

Crec en l’adagi llatí que diu “via crucis, via lucis” (el camí de la creu, cap a la dificultats extremes, és el camí vers la llum, vers el coneixement). Tota una filosofia, oi?

Llàstima que la jerarquia eclesiàstica actual, malmetent els principis cristians, sembli més interessada pels afers dels cèsars que pels de Déu!!

Segurament pensareu que m’estic posant massa transcendent i teniu tota la raó. Ja dic, és l’època de l’any que em toca per calendari, així com d’aquí a uns dies la claror de la primavera m’afectarà la vista.

Però, en el fons, sabeu d’on m’ha vingut avui tota aquesta reflexió? Doncs senzillament de la inscripció que vam decidir posar en el paviment en realitzar la rehabilitació de les places de la Constitució i de la Font de Dalt la Vila i que avui he vist ja realitzada.

Com s’ha explicat abastament –una altra cosa és que no s’hagi volgut escoltar- els diferents empedrats triats indiquen els diferents estadis del desenvolupament urbà de Dalt la Vila. Així, un encintat de pedra basàltica separa l’espai de la sagrera -amb llamborda original de la plaça- del desenvolupament posterior –mitjançant maó col·locat a sardinell. Al referit encintat s’hi ha gravat “Sagrera, s. X-XII, 30 passes de pau i protecció”.

Al segle IX es va posar en pràctica l’obligació cristiana de donar hospitalitat i refugi. Els constructors de l’edat mitjana, en quant a cristians, sabien que els espais seglars havien de ser diferents dels espais sagrats. Així mentre els edificis no religiosos s’aglutinaven formant carrers tortuosos, insalubres i poc transitables, les esglésies responen a un emplaçament elegit amb molta cura i a una construcció precisa “El centro era el lugar de definición de una ciudad, un lugar trazado con toda precisión, desde el cual reinaba el Verbo, en contraste con el desordenado fluir de lo seglar” (La conciencia del ojo de Richard Sennet, 1990 - Versal travesías).

D’aquesta forma es crea la sagrera que, com sabem, era una zona d’immunitat a l’entorn de l’església, on les persones (d’origen humil, pagesos en la immensa majoria) es protegien de la pròpia ciutat: - la civitas – sumida en un espai amorf, violent i amb amnèsia moral. Els més febles, malalts, nounats abandonats, mendicants i indigents podien acollir-se en aquest espai, on es tenia cura d’ells per no ser perseguits pel poder polític del moment

La sagrera era, doncs, un "terreny sagrat , posat sota la protecció i immunitat eclesiàstica, que envoltava les esglésies consagrades. Comprenia l'església, el cementiri i l'espai inclòs dintre les trenta passes que el bisbe concedia a l'església el dia de la seva consagració. Sembla que s'originà en el dret d'immunitat dels antics temples romans. A causa de la seva immunitat eclesiàstica i de l'excomunió contra els qui l'envaïen o profanaven hom construí dintre d'aquest espai molts sagrers o cellers, petits graners, propietat dels masos, on guardaven llurs collites per guardar-les del pillatge. Sovint aquests sagrers es convertiren en hospicis [...]. Es parla de sagreres des del segle X; als segles XI i XII foren posades sovint sota la pau i la treva de Déu" (GEC, 2002).

Avui, i gràcies a aquesta excel·lent i intel·ligent rehabilitació (feta amb criteris clars i llenguatge senzill, respectuós i entenedor) podem fer aquest viatge en el temps, reconèixer els espais i els seus significats històrics. El mateix viatge que avui he fet amb la Processó del Silenci per les mateixes places.

Tant de bo el barri de Dalt la Vila seguís aquests criteris –respectuosos, però actuals- i a la volta d’uns anys, només trepitjant els seus carrers, puguéssim entendre tota la història del “rovell de l’ou” de la nostra Badalona, sens perjudici, això sí, de deixar també el nostre pòsit com a llegat per als nostres descendents.

P.S.: Les places de la Constitució i de la Font aboquen al carrer de la Costa; així, l'empedrat instal·lat forma un continuum amb l'original del carrer de la Costa, pendent de rehabilitar.

Imatges:

Totes les fotografies són del 21 de març, realitzades a les places de la Constitució i de la Font per Josep Duran, llevat de la del Misteri de "Jesús ajudat pel Cirineu" d'autor desconegut.

"Cuando un amigo se va..."

2008-03-16T23:31:00.011Z

"...que tenemos que hablar de muchas cosas, compañero del alma, compañero."
("Elegía a Ramón Sijé", de Miguel Hernández)

Mis últimas entradas se estan convirtiendo en necrológicas, pero es que, por lo visto, la muerte que ronda siempre nuestra vida, de vez en cuando, muestra su autoridad y seduce definitivamente a algún que otro amigo y compañero.

Hoy Eduardo Martínez Monreal ha subido a la barca de Caronte y nos ha dejado. El que se empeñó en subir el arte al cielo -su asociación "Mira-Mira" posee una extraordinaria colección de cometas de excelentes artistas, que acostumbran a volar por el cielo de Badalona en el mes de mayo- hoy ha subido él mismo hecho arte, despojado de su dolor humano.

Me reprocho haber dejado muchas conversaciones a medias -él que tanto hablaba y tan lúcidamente- sobre el arte que habíamos visto en estos últimos tiempos de su enfermedad. Nos citamos para hablar de ellas. No fuimos ninguno de los dos. Hoy ya es tarde. Por ello reproduzco un cuadro de Nicolas de Staël, cuya exposición organizada en la Pedrera fue objeto de nuestra última conversación. Estaba contento e ilusionado, con esa ilusión que sólo ofrecen el arte y la inocencia de los 65 años.

Imagen:
Nicolas de Staël, Figura a orillas del mar, 1952

ISAÍAS CARRASCO. In memoriam

2008-03-07T21:49:00.006Z

Avui 7 de març de 2008 ens han mort a Isaías Carrasco,
pare de família, demòcrata, socialista i treballador.

La democràcia mai no és gratuïta. Els seus enemics sempre estan disposats a arrebassar-nos-la. I en un dia tan dolorós com avui, cal dir –en honor d’Isaías Carrasco i de tots els assassinats pel terrorisme- que estem disposats a deixar fins la darrera gota de la nostra sang per defensar la nostra llibertat, la dels nostres ciutadans i la dels nostres familiars i fills.

El feixisme, es disfressi del que es disfressi, no pot guanyar mai la LLIBERTAT. Davant del feixisme, DEMOCRÀCIA. Anem a votar diumenge; omplim les urnes de vots i silenciem les pistoles dels “valents gudaris” que disparen per l’esquena a persones honrades i indefenses. I, si us plau, que no diguin que lluiten per la llibertat del seu poble i de la classe treballadora. MATEN, MATEN I MATEN! MATEN AL SEU POBLE I MATEN ALS TREBALLADORS! La nàusea i el fàstic són els sentiments que em generen... i aquí aturo el adjectius que podeu tenir en ment. Això són, sí! No ho dubteu!

El meu afecte, el meu condol, el meu suport a la família directa del company Isaías, a la meva família socialista basca i a tots els ciutadans que senten en la seva pell la desgràcia de l’assassinat d’avui.

El piano enfonsat de Portabella

2008-02-28T09:46:00.009Z

“La barra del compás, la norma, el orden,
las herramientas de quien nunca sufrió
(¡cómo si alguien pudiese no haber sufrido nunca!)...”

(Fragment de “Baile a Bordo”, de “Cuaderno de Nueva York” de José Hierro)

S’ha escrit molt sobre la darrera pel·lícula de Pere Portabella “El silenci abans de Bach” (Die Stille vor Bach). S’ha ressaltat que feia 15 anys des del seu film anterior, que es tracta d’un viatge per la vella Europa –viatge físic i imaginari-, que no és una pel·lícula amb narració convencional, que una còpia de la mateixa s’ha cedit al MoMA, o que té imatges realment suggerents.

És un film realment interessant i recomanable, tot i que em sobra la part més biogràfica de la vida de Bach o l'explicació sobre com Mendelssohn va recuperar la partitura de "La Passió segons Sant Mateu", episodis ja coneguts pel públic potencial que vol veure una pel·lícula com aquesta.

Però tornem a les imatges que abans apuntàvem. És cert que hi ha escenes d'una gran força visual. Jo en ressaltaria quatre: la inical de la pianola, movent-se sola entre les parets despullades d’una sala d’exposició –mentre toca l’ària de “Les Variacions Goldberg”-; els alumnes del Conservatori del Liceu tocant la “Suite núm. 1 per a violoncel sol” dins d'un vagó del metro, la noia dutxant-se prèviament a posar-se a tocar el violoncel i l’imatge del piano de paret que cau i s’enfonsa dins del mar.

De les imatges que he esmentat vull explicar una anècdota que vaig escoltar en una entrevista feta a Pere Portabella i que té a veure amb el piano que cau al mar. Com és d’imaginar, el més provable era que l’escena no es rodés en una primera presa; per tant, calia buscar pianos per fer-los malbé, sense fer malbé el pressupost, clar! Portabella va pensar en preguntar-li al seu amic Carles Santos, gran pianista i destrossador de pianos professional. En Carles Santos li va explicar que ell gairebé tots els pianos que fa malbé –i en són uns quants- els compra a BADALONA. Com és això, vaig pensar jo? Portabella explicà que hi ha una empresa immobiliària que compra cases antigues amb el mobiliari inclòs i que el ven a molt bon preu. En concret, cada piano el ven per uns 300 euros, em sembla que va comentar. És així com “El silenci abans de Bach” pot comptar amb una escena com la del piano que cau i s’enfonsa al mar, sense que el pressupost de producció es dispari.

Només ens queda per saber si l’escena també està rodada a Badalona i si el mar que hi apareix correspon a alguna part de la nostra façana marítima. Podria ser, el nostre mar ha admirat a creadors i fins i tot George Bataille va parlar del blau del mar de Badalona. Ho haurem de preguntar a Portabella, però MÚSICA, MAR I CINEMA són tres paraules que defineixen molt bé la nostra polièdrica BADALONA.

En la mort de Palau i Fabre

2008-02-23T23:13:00.011Z

“La vida és breu e l’art se mostra llonga”
Ausiàs March

"Si no he estat un assassí,
o un incendiari -ha anat d'un pèl-
és perquè sóc poeta, dramaturg i assagista."
(Josep Palau i Fabre)

A mitja tarda m’han dit que ha mort Palau i Fabre. He tingut un sobresalt. Curiosament, en principi, jo havia d’haver estat al Teatro Español de Madrid amb la Fundació Palau per l’estrena de "Don Joan, Príncep de les tenebres", amb textos de Palau, en versió de Hermann Bonnin, però el canvi de dates de darrera hora m’ho havia impedit. M’he sentit i em sento trist, encara que sé que tenia 90 anys i que ha tingut una vida molt rica i intensa. També em sento un privilegiat; gràcies a haver estat Regidor de Cultura de Badalona en l’anterior mandat, vaig poder celebrar amb ell el seu 90è aniversari -com ja vaig comentar en una entrada al meu bloc- i conversar amb ell diverses vegades. Només em queda la recança de no haver pogut trobar l’identitat de la seva dida badalonina, tal com li vaig prometre, però ara això no quedarà en l’oblit.

Ja dic, em sento trist i afortunat alhora. Crec que el millor homentage que li puc fer en aquests moments –a partir de demà els diaris parlaran molt i abastament de la seva vida, de la seva relació amb Picasso, de la seva obra, ...- és deixar que sigui el propi Palau qui parli de la seva mort. És un poema titulat “La mort” i datat el 21 de gener de 1945:

“Ens hem anat trobant tantes vegades,
que no ens ha de sorprendre a cap dels dos
aquest darrer intercanvi de mirades
en un espai de temps misteriós:

ella, reabsorvint les intrincades
cavernes del meu ésser rogallós,
i jo, perdut, amb arrels alçades,
vers un temps de l’espai sense colors.

Ella amb destresa tota femenina
em mostrarà, plena de llum, la sina
on hauré de reprendre el son letal.

I amb la pupil·la encesa i dilatada,
De ben a prop, i sense fer-me mal,
M’esfilarà sencer per la mirada.”

Fins sempre Josep Palau i Fabre!!!

Una magnífica rehabilitació.

2008-02-22T12:18:00.012Z

Tenia previst escriure sobre la sentència que anul·la la rehabilitació efectuada per Giorgio Grassi i Manuel Portaceli en el teatre romà de Sagunt, però ho deixaré estar uns dies per centrar-me en una rehabilitació singular i excel·lent. Em refereixo a l’edifici de CaixaForum Madrid.

He tingut la sort que la seu de l’Obra Social de la Caixa s’ha inaugurat al Passeig del Prado, coincidint amb la 27ena edició d’ARCO. He aprofitat la meva visita a aquest esdeveniment per estar a Madrid. He de dir que he tingut la mateixa impressió que la que Pasqual Maragall manifestava en un polèmic article publicat a El País el 7 de juliol de 2003, amb l’expressiu títol de “Madrid se ha ido”. Amb els seus clar-obscurs (més obscurs que clars, com sabem), Madrid se'n va i nosaltres ens estem quedant enrera. Sé que hi ha múltiples circumstàncies (econòmiques, polítiques, etc...) que ho poden explicar, però tinc la impressió que els catalans ens estem perdent en debats estèrils, en compte d’empènyer el país cap endavant. Emmirallats en nosaltres mateixos, no ens adonem que el somni s’ha esvaït i que cal no perdre el nostre lloc a Espanya i a Europa.

Però tornem a l’edifici. Es tractava de rehabilitar una antiga fàbrica, la Central Elèctrica del Mediodía, un edifici construït el 1900, símbol de l'arquitectura modernista i obra de Jesús Carrasco-Muñoz y Encina (*) (equiparable a la CACI de Badalona). Les seves quatre façanes estaven protegides com a patrimoni artístic des de 1993.

Els arquitectes suïssos Herzog & De Meuron, encarregats del projecte de rehabilitació, s'haurien pogut plantejar una rehabilitació de simple sanejament de l’edifici i tornar-li el seu aspecte “original” (d’origen), però han optat per donar-li un aspecte “original” (d’inventiva). Han “tallat" literalment la planta baixa de l’edifici i l’han fet volar, levitar –similar a l’edifici de nova planta del Fòrum a Barcelona, obra dels mateixos arquitectes. A partir d’aquí, han conservat el paràmetres originals de l’estructura fins l’antiga coberta –amb obertures noves en alguns casos- i sobre coberta han construït un volum de ferro fos (passant-se dels 2.000 m2 de l'antiga fàbrica als 10.000 m2 en 2 soterranis i 4 nivells superiors). L’edifici provoca un impacte visual sorprenent i recull tota la història de l’arquitectura (dels elements gòtics- renaixentistes d'"efecte catedral", passant pel modernisme, fins les últimes tendències).

A més, l’edifici presideix un nou entorn: la plaça sota l'edifici que levita es complementa amb una placeta davantera enmarcada entre el passeig del Prado i una paret mitgera pertanyent a les cases adjacents. Aquí també la intervenció és interessant. Enlloc d'un tractament de mitgera normal o, àdhuc, un tractament de mitgera pintada, s'ha realitzat un jardí vertical (de 24 m d'alçada i 460 m2 de superfície), dissenyat pel botànic francés Patrick Blanc -que acull 15.000 plantes de 250 espècies diferents-, amb la qual cosa tot el conjunt guanya i col·labora a la rotunditat de la proposta.

El desembarcament de l’Obra Social de la Caixa no pot tenir un millor vaixell insígnia. Parla de la nostra capacitat de conservar el que és valuós, però aportant la nostra nova mirada; de donar més valor al que se'ns ha llegat; d’utilitzar el llenguatge contemporani en el segle XXI, sense falsos històrics; del necessari diàleg, al cap i a la fi, entre tradició i innovació. No es perden les referències industrials, però no és limita la intervenció, o el que és el mateix, el passat és present, visible i recognoscible, però no limita el futur (en frase de Herzog & De Meuron:"El hecho de no poder partir de cero y tener que respetar la envolvente de ladrillo, protegida como patrimonio y reminiscente de la temprana era industrial de Madrid, no ha sido un hándicap, sino que nos ha obligado a buscar soluciones singulares para proyectar así un edificio único y singular." )

Tot això es pot valorar en aquest emblemàtic edifici (a banda del seu contingut, que és excel·lent). Una rehabilitació magnífica, que segurament només s’ho pot permetre una institució com la Caixa, i que queda ben allunyat del que una administració local pot proposar sense que el rebuig d’una visió romàntica-conservacionista d’allò que ni tans sols va existir, ho faci inviable. Penseu en això quan visiteu Caixaforum Madrid.

Consultar informació relativa al projecte a:
http://www.liceus.com/cgi-bin/gui/03/1289.asp
http://prensa.lacaixa.es/obrasocial/view_object.html?obj=818,c,3730

* La antigua fábrica, proyectada en 1899 por el arquitecto Jesús Carrasco-Muñoz Encina y el ingeniero José María Hernández, no sólo estaba en ruinas, sino que se encontraba enclaustrada en el denso tejido urbano, desconectada del Salón del Prado, y contaba con una capacidad de 2.000 m2. El proyecto arquitectónico ha permitido quintuplicar la superficie hasta llegar a los 10.000 m2, y ha vuelto a colocar la central en el mapa. Ello ha sido posible incorporando al nuevo centro el espacio que antes ocupaba la gasolinera en el número 36 del paseo del Prado (que cegaba la visión de la fábrica), ahora convertido en una plaza pública ganada en el centro de la ciudad para los ciudadanos. Asimismo, se ha restaurado la fachada de ladrillo de la antigua fábrica de manera artesanal, de forma que recupera su aspecto inicial, y se ha añadido volumetría por arriba y por abajo. La antes olvidada central se alza hoy en el número 36 del paseo del Prado transformada en CaixaForum Madrid, un centro que aúna tradición y modernidad con una amplia oferta gratuita para todos los públicos. EL EDIFICIO ANTIGUO"Volver a colocar en el mapa de la ciudad la antigua Central Eléctrica del Mediodía." Éste ha sido uno de los objetivos de la Obra Social "la Caixa": recuperar para Madrid una de las escasas joyas de la arquitectura industrial en el casco histórico de la ciudad. La empresa no ha sido fácil: 40.000 de los 115.000 ladrillos que cubren el edificio han sido restituidos, y la fachada ha tenido que ser cosida y encintada para poder transformarse en CaixaForum Madrid. La Central Eléctrica del Mediodía, que otrora se alzó como una gran fábrica cuyo fin era producir electricidad a partir de la combustión de carbón, para abastecer a todo el sector sur del casco antiguo de Madrid, se encontraba en ruinas en 2001, año en que "la Caixa" compró el inmueble. "Existe un estado general de abandono y ruina que va paulatina e imparablemente afectando tanto al aspecto exterior como a la estabilidad", según reza el informe de los técnicos. Protegidas sus cuatro fachadas por el PGOUM en su grado ambiental, la carcasa de la central se alza nuevamente tal como se concibió en su día, aunque con algunas modificaciones para poder albergar CaixaForum. La antigua Central Eléctrica del Mediodía fue proyectada en 1899 por el arquitecto Jesús Carrasco-Muñoz Encina y el ingeniero José María Hernández, a petición del empresario José Batlle, sobre el solar de la antigua fábrica de bujías La Estrella, cuya licencia databa de 1857. La manzana, que ocupa una superficie de 1.934 m2, está delimitada al norte por la calle Gobernador, al sur por la calle Almadén (antiguamente, travesía de Fúcar), al este por la calle Cenicero y al oeste por la calle Alameda. Tras una tramitación bastante accidentada, la central se inauguró en marzo de 1901 y pronto se posicionó como una de las principales de Madrid. Una de las originalidades del edificio es la resolución del remate de las fachadas principales.

La vaga preventiva

2008-02-11T22:49:00.000Z

El proper dijous 14 de febrer els sindicats majoritaris del sector de l’ensenyament han convocat vaga. El motiu públic és per demanar la retirada del document de Bases de la Llei d’Educació de Catalunya; la sol·licitud de convocatòria, però, segons m’han informat, només parla de motius laborals.

Però, per què aquesta vaga en aquests moments? Es podria dir, tal com resa la dita castellana, que els sindicats “se han puesto la tirita antes que la herida”, perquè es tracta d’un document de bases, és a dir, ni tan sols és un text articulat. Actualment, aquestes bases estan pendent d’informe del Consell Escolar de Catalunya i, una vegada redactat en forma de llei, ha de passar per tot el tràmit parlamentari. Per molt dolent que fos, i no ho és, no justificaria una vaga pel que pugui passar. Per això l’he batejat com una “vaga preventiva”, és a dir, una reacció prèvia abans d’un més que suposat atac.

Perquè diguem-ho clar, aquestes bases no es fan contra els docents, ans al contrari, sabem que la peça angular en la que radica l’educació dels nostres fills i ciutadans de demà, són els docents. Ells i elles tenen la responsabilitat directa de gestionar tots els reptes que els centres escolars tenen diàriament.

I és aquí on les bases aposten per dos elements que han de ser nuclear de tot el sistema: l’autonomia i la direcció dels centres. A partir del projecte educactiu seran els propis centres qui gestionin els recursos del departament d’Educació i, a més, es proveïrà de les eines (formatives i de condicions laborals) perquè existeixin equips directius sòlids, estables i amb formació específica. Evidentment, com no pot ser d’una altra manera en un sistema democràtic, tot el sistema està sotmès a avaluació.

Que sona a música celestial? Doncs no ho és. El problemes de l’educació son suficientment importants (manca d’inversió endèmica als centres, abandonament prematur de l’itinerari formatiu, allau d’alumnes nouvinguts, etc...) com per plantejar una llei valenta, que aposti clarament per l’equitat i l’excel·lència de tot el sistema educatiu. No ens serveix solament un dels factors del binomi; ens calen tots dos. Aquesta llei aposta per enfrontar els problemes de cara i podem fer-ho (“yes, we can”, us sona?). L’Estatut ens dóna la força per fer-ho.

Només cal responsabilitat de totes les parts (administracions, pares i mares, docents, moviments de renovació pedagògica, sindicats, etc...) i, en especial, dels que vam signar el Pacte Nacional per a l’Educació. I diàleg seriós, no falses batalles que no condueixen enlloc.

En continuarem parlant després del dia 14...

Nota. No he volgut fer un repàs exhaustiu de les Bases de la Llei d’Educació de Catalunya, que es poden consultar a http://www.gencat.net/educacio/llei_educacio/index.htm

També és interessant l’entrevista al Conseller d’Educació, Ernest Maragall, a El País del diumenge 10 de febrer.

Molt encertat l'editorial de La Vanguardia de 12 de febrer d'enguany "Una Huelga inmovilista"

I per temes educatius, el bloc sobre Educació d'en Daniel Font.

Campanya electoral.

2008-02-10T21:46:00.000Z

"He nat just per a saber.

Per això no vull que m'ensenyin

a calumniar la matèria de les coses.

De dos pals, un posat vertical i l'altre de través,

jo en diré sempre un pal dret i un pal de través,

perquè dos pals són just dos pals,

i perquè el meu dia és el d'avui.

De dos metres de tergal, homologat per a més afronta

i apedaçat de dos o tres colors,

en diré, apuntant, si cal, amb el dit o amb l'ocell apuntador,

dos metres de tergal apedaçat amb diferents trinxes.

A mi, no em fareu ratllar el llenguatge figurat,

perquè el meu dia és el d'avui."

(Blai Bonet)

Coral romput

2008-02-08T18:10:00.000Z

“Es el poema más bello,
más grande y más hondo
de la literatura catalana.
Si lo hubiera escrito un americano,
hoy estaría en todos los cánones,
pero lo escribió un valenciano.”

(Marcos Ordóñez, Babelia 2 de febrero 2008)

Confesso que se m’ha escapat. De fet, des del dia que vaig llegir la crónica de Marcos Ordoñez al suplement de cultura “Babelia” de El País, ja vaig saber que no podria anar-hi. Les agendes a voltes són incompatibles amb la felicitat i aquest era el cas. Per això, agraeixo a Jaume Subirana l’entrada que escriu en el seu bloc, Flux, sobre l’espectacle dramàtic que per pocs dies aterrava al Teatre Lliure de la mà de Joan Ollé, amb múltiples enllaços i, entre ells, el fragment del video realitzat per Francesc Felipe que reflecteix clarament el clima i el to del poema Coral romput, de la València ocupada, de la nit en la que Vicent Andrés Estellés escriu Coral romput. El miro amb alegre tristesa o amb tristesa alegre, no sé, però sé que parla de mi, del que sento ara, del que fou, de la meva història, de la història de tots, una mica groguenca com la llum de les bombetes antigues, com la llum del record de temps no viscuts...

No he llegit gaire a Vicent Andrés Estellés o no el suficient. El vaig descobrir de la mà del poeta badaloní, Paco Fanés que, juntament amb Joan Puche, són els creadors de l’associació i de la col·lecció de poesia “Pont de Petroli”. Segurament si llegeix això li sorprendrà el que dic, però és ben cert que moltes vegades que ha recitat poemes en públic, ha triat poemes d’Estellés. I els trià i recità tant bé que em va induir a la lectura.

A això hi he d’afegir les meves arrels “sobrevingudes” valencianes (les meves estades a Traiguera, Morella o Vinaròs a Castelló o a València, domicili del meu amic de la infància) per fer-me veure la realitat d’un poble i d'una llengua que, més enllà de fronteres administratives o polítiques interessades, es reconeixen com a tals, en la seva parla, el seus costums, la seva història, la veu dels seus... i acostar-me encara més als seus escriptors i intel·lectuals, des del medievals Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella, Ausiàs March o Jaume Roig a els resistents Joan Fuster, Sanchis Guarner, Soler i Godes, Martí Dominguez, Vicent Ventura , Isabel-Clara Simó o Vicent Andrés Estellés.

Llegiu Coral romput, llegiu Estellés. Us ho recomano. Jo intento trobar la gravació que al 1979 en van fer Ovidi Montllor i Toti Soler, a l’espera que l’espectacle de Joan Ollé volti per les nostres contrades. Tanmateix, com diu Raphael Sorin, parlant de "Prose du Transsibérien" de Cendrars, "cuidado, mucho cuidado, es demasiado triste, demasiado magnífico, da demasiadas ganas de
emborracharse a muerte y mear contra los muros, y abrazar o insultar al primero que pase".

Imatges:

1. Vicent Andrés Estellés
2. Ovidi Montllor

Felicitats Montserrat Abelló!

2008-02-06T21:58:00.000Z

Amb uns dies de retard, m'assabento que Montserrat Abelló el dia 1 de febrer ha fet 90 anys. Em consta que tant la Institució de les Lletres Catalanes, com el Pen Català i l'Institut Català de les Dones han organitzat actes d'homenatge.

Tot i així, jo també vull oferir-li el meu petit homenatge. Com suposo que ja sabeu, els alcaldes o alcaldesses fa un temps que tenen la potestat de celebrar casaments civils. Aquesta potestat és delegable en regidors de la corporació municipal. Doncs bé, les vegades que m'ha tocat celebrar-los, sempre he acabat regalant als nuvis un versos de Montserrat Abelló. És quelcom immaterial que s'enduran a dins i que, al meu entedre, reflecteix molt bé el que senten els amants i que cap ordenament jurídic pot regular.

Els versos diuen així:

"No hem parlat de res,

ens hem assegut mirant-nos.

La primavera era

un espai somort

vora un estiu

que tot just començava.

No hem parlat de res.

La maduresa

dels nostres esguards

era ben plena

de paraules."

(de "Dins l'esfera del temps")

Gràcies Montserrat per les teves paraules i per les dels altres poetes i poetesses que has transportat a la nostra llengua!

"El Niu", de Hélèn Laffond

2008-01-25T21:45:00.001Z

"Todo lo que un ave es capaz de levantar y transportar

puede acabar en su nido."

(Hélèn Laffond)

Descobrir un artista nou és com obrir una finestra al món en un dia clar i respirar a fons: la llum del matí, l'aire fresc i net, et donen força per encarar aquesta aventura quotidiana que es diu "viure". El desembre passat i gràcies a la badalonina Galeria Badiu 92 he pogut descobrir -malgrat perdre'm la seva exposició- part del treball de la francesa afincada primer al Raval de Barcelona i ara a Badalona, Hélèn Laffond (Tarbs, Francia, 1967) (1).

"La ciudad de las aves" i "Extrarradio" són instal·lacions de 3 m x 2m, formades per un centenar de petits tamanys de tècnica mixta (encolats, acrílics i serigrafies) que dibuixen a la vegada els contorns d'un niu i el plànol del Raval o del centre de Badalona. Allò que tenim de natural i allò de social i cultural es barregen en el treball de l'Hélèn, expressant el gresol del que estem composats i suggerint-nos múltiples reflexions i nous punts de vista, per exemple, sobre què és viure a la ciutat, quins són els nostres itineraris vitals i geogràfics o com "marquem" o construïm el nostre territori personal.

Per cortesia de Naomi Daniel -artista, art consultant i directora artística de la Galeria Badiu92- transcric l'entrevista que ella mateixa va realitzar a l'Hélèn Laffond a partir de la seva exposició “El Niu” a la Galeria Badiu 92 de Badalona el 20 de setembre del 2007.

"N.D. : Para este proyecto de instalación para la galería, llevas tiempo trabajando, acumulando información, material… el trabajo parte desde un espacio real en el territorio, que es Badalona, donde en estos momentos vives y presentas esta obra. ¿Hasta que punto hay una vinculación emocional en el territorio?

H.L.: Yo la ciudad la siento como mía, porque vivo en ella y soy muy feliz. Es una ciudad que me aporta mucho…una sensación de paz en un entorno cerca del mar donde conviven personas muy diferentes.
Badalona es muy contradictoria. Sorprende por su luz, color y alegría que se refleja sobre todo en la gran cantidad de gente joven que en ella vive. Hay una parte de la ciudad que vibra y quiere ser moderna, con una amplia oferta de comercio y vida nocturna. Por otro lado, la ciudad tiene una parte más oscura, triste y dejada donde ves edificios abandonados, calles con graffiti, zonas industriales en desuso que se mantienen aun en pie…estos dos aspectos de Badalona, conviven en mutuo acuerdo. Esto no la hace mejor ni peor que otra ciudad…transmite su espíritu de ciudad milenaria.

N.D. : Tu exposición la titulas “El Nido”. Háblame de este concepto del nido que como metáfora interpretas sobre el espacio y territorio.

H.L. Hace un tiempo empecé a trabajar con nidos naturales de pájaros, sentía una gran atracción por sus formas. En esos momentos hacía muchos dibujos a plumilla de estos nidos, llegando a interesar como lo creaban las aves…su proceso de construcción en el tiempo. La acumulación de material, de brancas y palitos para luego proceder a la construcción de su nido.
El vínculo a la ciudad o el territorio comienza cuando pasé una etapa acumulando imágenes que encontraba por la ciudad, restos de publicidad, papeles, plásticos, clavos, el rastro de los stickers y graffiteros …etc. Los acumulaba sin saber bien que haría con ellos. Fue un proceso de acumulación de materia prima, para convertirlo mas tarde en otra cosa.
Fue entonces que comprendí y empecé a construir mis propios nidos urbanos.
La ciudad vista desde cielo tiene formas muy naturales, tiene mucho de orgánica, sobre todo el centro histórico, lo demás es más estructurado. Esto se ve claramente en el trabajo sobre “El Nido” del casco antiguo de Barcelona.

N.D.: ¿Tu necesidad de crear nidos, puede tener alguna relación el hecho genérico de ser mujer?
H.L.: No lo se, inconcientemente es posible. Mi interés fue un descubrimiento desde mi proceso de trabajo. Lo cierto es, que desde el punto de vista personal, en el momento de estar trabajando con estas formas, yo había dado a luz. Mi hijo ya es una persona, y el hecho natural de dar vida a algo tan íntimo y convertirlo en una parte de nuestro mundo social, también coincide en esta visión social del concepto de nido en mi trabajo. Pasar por algo muy personal se llega a comprender las cosas de forma más global.
Los nidos se han socializado; son visiones de conceptos que son globales del ser humano.

N.D.: ¿El concepto de territorio, que manipulas e interiorizas desde tu propia sensibilidad en el proceso de trabajo que llevas a cabo, ¿puede haber cierto sentimiento de nostalgia por tu parte, por no estar en tu país de origen?
H.L.: Si creo que hay una voluntad de apropiación del territorio y seguro que tiene que ver con el hecho de que soy francesa. Pero lo cierto es que Cataluña, que se descubre poco a poco, tiene mucho en común con la zona de donde yo vengo. Soy de Tarbs, los Pirineos: la ciudad de D'Artagnan. Todas las ciudades son diferentes pero hay formas primitivas que las hacen muy similares. N.D.: Desde tus reflexiones sobre el espacio urbano catalán, sientes problemáticas similares a las urbs francesas?
H.L.: El problema que arrastra Francia con las “banlieue”, es que las ciudades han ido creciendo y esta periferia de la ciudad carece de tejido social, son como ciudades sin alma y sin vida. Solo hay viviendas agrupadas una al lado de la otra, pero carecen de bares, cines, unas infraestructuras para crear un tejido social. Badalona no tiene este problema, ni otras ciudades periféricas de la gran ciudad. Ha sabido crecer a su manera, con su propia personalidad diferenciándose de Barcelona. Es cierto que la ciudad podría tener una oferta cultural propia de más compromiso, pero Badalona está evolucionando y todo llegará, o al menos eso nos gustaría a las personas que vivimos a gusto en ella."
"El trabajo sobre el nido es un trabajo en curso..." (H. Laffond)

Imatges:

Totes les imatges pertanyen a l'obra d'Hélèn Laffond i han estat cedides per la pròpia autora i per la Galeria Badiu 92 de Badalona.

1. Un Niu, de Hélèn Laffond

2. Visió parcial del centre de Badalona (Av. Martí Pujol, Carrer del Mar, la Rambla i carrers adjacents)

3. Instal·lació de "El Niu" sobre el centre de Badalona.

4. Un Niu, de Hélèn Laffond

5. Visió més general del centre de Badalona.

6. Detall del centre de Badalona. Fàbrica modernista del "Anís del Mono"

(1) Hélèn Laffond, nascuda a Tarbs, França, el 1967.
És llicenciada en Belles Arts per la Universitat d'Aixmarseille.
Més tard realitza estudis d'escenografía a l'Institut del Teatre de Barcelona.
Actualment dóna classes en el Liceu Francès de Barcelona i té el seu estudi al Poble Sec.

Notes sobre el nou MACBA

2008-01-22T19:21:00.000Z

La sortida de Borja-Villel del MACBA per força ens ha d’obligar a reflexionar sobre quin paper volem jugar en l’escenari de l’art contemporani espanyol i europeu. Ferran Mascarell assenyalava en el seu article a El País del 5 de gener d'enguany (i del que em vaig fer ressó el mateix dia en aquest blog) que la falta d’ambició dels patrons del museu havia fet irremediable la marxa de Borja-Villel. Mascarell és un profund coneixedor del món cultural i, si ho diu, tindrà les seves raons. Tanmateix, el fet ja està consumat i hem de fer d’una amenaça una oportunitat, un repte.

Per això m’atreveixo a fer la meva humil aportació a aquest debat, esperant que serveixi per animar-lo una mica.

En primer lloc, crec que hem de pensar no en termes d’un equipament aïllat, sinó d’un sistema d’equipaments (el MNAC, el MACBA, el Centre d’Art de Santa Mònica, el CCCB, la Fundació Miró i la Tàpies, han de conformar algun entramat entre ells).

En segon lloc, crec que la distinció museística entre “art d’abans” i “art de després” de la Segona Guerra Mundial està superada.

Al meu entendre, avui ens és útil la definició de Bauman sobre la “modernidad líquida”, i el seu correlat, “art líquíd”, per situar les dues qüestions plantejades. Per a Bauman (1) abans del moment actual, -l’etapa sòlida premoderna-, encara s’utilitzava el concepte de bellesa del Renaixement, en el que es buscava la perfecció i, quan s’aconseguia, qualsevol canvi seria un canvi a pitjor. Per tant “el resultat final, la destinació ideal de tots els canvis, de tota creació, es deixar de crear, deixar de canviar, de modificar.” En el moment de la modernidad líquida tot és canvi, “es una situación en la que la distancia, el lapso de tiempo entre lo nuevo y lo desechado, entre la creación y el vertedero ha quedado drásticamente reducido” i en l’obra d’art convergeixen la creació destructiva i la destrucció creativa. La modificació, el canvi, la mutabilitat contínua són l’essència de l’obra d’art.

Per tant, si utilitzem la juxtaposició “sòlid-liquid”, i afegim la “global-local”, podem fer un esboç de la reformulació que tinc en ment:

El MNAC, seguint el seu eslògan de “Tot l’art català” hauria d’explicar tot l’art català fins al final del segle XX o, si més no, fins a la caiguda del mur de Berlín l’any 1989. L’art sòlid seria el seu objecte.

El MACBA s’hauria d’encarregar de la modernidad líquida, dels nous discursos, del nous pensaments, dels desacords o, en paraules de Chantal Mouffe, de la democràcia agonística (2). Aprofundint en la línia actual i treballant en xarxa amb altres centres de pensament i creació europeus. El nou MACBA incorporaria i definiria el nou rol del Centre d’Art de Santa Mònica i establiria relacions discursives sobre les pràctiques artístiques i les urbs amb el CCCB. D’aquesta forma abarcaria el discursos actuals i els seus fluxes correrien del global al local i viceversa.

La Fundació Miró i la Tàpies jugarien un paper transversal entre ambdues institucions (MNAC, MACBA), en el doble joc col·lecció permanent-exposició temporal.

En resum, aquesta és l’hipòtesi de treball que plantejo i que espero poder debatre en aquest i altres espais.

Zygmunt Bauman, entrevista a "El cultural"

(1) "Arte, ¿líquido?", Zygmunt Bauman. Ediciones Sequitur, 2007

(2) El model agonístic de democràcia que defensa Mouffe consisteix en transformar el antagonisme social en "agonisme", és a dir, transformar la lluita entre enemics en una lluita entre adversaris. Això implica el reconeixement de l'impossibilitat d'un consens sense exclussió, el que obliga a mantenir viva la controversia inherent a la democràcia.

L'atracció del signe pel mur!

2008-01-17T09:29:00.000Z

"Tras la palabra, el muro: más palabras"

("Término", de Juan Salido Vico)

Imatge: "Cruz i R", d'Antoni Tàpies. Macba

Donar la cara! Història de dos valents.

2008-01-15T21:50:00.000Z

Ahir, 14 de gener, es va presentar al CCCB el documental "Bucarest, la memoria perdida", sobre la vida del polític Jordi Solé Tura, que pateix la malaltia d'Alzheimer des de l'any 2000. El documental està dirigit pel seu fill, Abert Solé, que va néixer a Bucarest durant l'exili de Solé Tura en el període franquista.

Solé Tura va ser un referent moral i polític per molts dels que van començar a militar políticament als anys '80, a més de -en el meu cas- professor proper i humà, a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona.

A l'acte van participar representants institucionals i polítics, però vull destacar dues frases que recullen els diaris d'avui, pronunciades per l'ex-president de la Generalitat Pasqual Maragall que, com és sabut, pateix la mateixa malaltia. En un gest que el caracteritza, de valentia i de lucidesa, en Pasqual va dir:

"Solé Tura pertanyia a aquell PSUC que ens va fer la feina a tots fins la mort d'en Franco".

I més endavant:

"Dintre d'uns anys podrà frenar-se l'avanç de l'Alzheimer, però a tu i a mi, això ja no ens arribarà".

Enhorabona, Pasqual, per la teva coherència i la teva empenta, que la gran majoria de catalans tant admirem!

I una abraçada a tots dos!!

El documental es podrà veure a partir del dia 18 al cinema Alexandra de Barcelona.

Fotografia: J. Carbó.

Lectures, músiques i altres obsessions (II)

2008-01-13T19:16:00.000Z

Assaig

“D.H. Kahnweiler. En el nombre del arte”, de Pierre Assouine (Editorial Viena- Galería Miquel Alzueta). El segon títol de la nova col·lecció patrocinada per Miquel Alzueta. El primer volum, sota el títol "Memoria de un vendedor de cuadros", conté les memòries d'Ambroise Vollard, marxant d’art de Picasso, Braque, Gris, Leger, etc... Ara és el torn de Daniel Henry Kahnweiler, el gran marxant del cubisme i les vanguàrdies: “Khanweiler supo dar al oficio de marchante la categoría de un arte, un arte nacido de la intuición y casado con el riesgo”. Benvinguda aquesta nova col·lecció i seguirem atents als propers títols.

“Arte, ¿líquido?”, de Zygmunt Bauman (Ediciones Sequitur, 2007). L’autor del llibre “Modernidad líquida” aplica ara aquest concepte a l’art contemporani. Llibre interessant que en poc menys de 100 pàgines combina articles propis amb intervencions d’altres autors de diverses disciplines com la sociologia, la ciència, la informàtica o l’art. De lectura fàcil i amena, ens dóna pistes per entendre l’art i la societat del segle XXI.

“Prácticas artísticas y democracia agonística”, de Chantal Mouffe (ContraTextos, MACBA-UAB, 2007). L’autora no prové directament de l'àmbit del pensament cultural, sinó del polític. Coneguda com a renovadora del pensament polític d’esquerra socialista, o postsocialista, des de la publicació, juntament amb Ernesto Laclau, de "Hegemonía y estrategia socialista" el 1985. Aquest llibre va posar les bases del programa de la democràcia radical. El present llibre planteja que “el papel constituyente de lo artístico en la esfera pública moderna hace que la reflexión sobre el futuro de la democracia sea indisociable de la prácticas culturales”.
La publicació d’aquest llibre per part del MACBA és la constatació de la funció que el museu està exercint en quant a la reflexió àmplia entre cultura, pràctiques artístiques i societat. Destinat als que es preocupen per l’art, però també als que segueixen de prop el devenir de les idees polítiques i socials. Molt interessant.

Poesia

“Poetes òrfics catalans”, edició a cura de Francesc Ruíz Soriano (El Gall Editor, 2007). En aquest llibre, el badaloní Ruíz Soriano planteja una antologia de poetes catalans que han estat atrets no només per la filosofia òrfica, sinó pel mite d’Orfeu. De l’aproximació a aquest mite, Ruíz Soriano n'extreu unes característiques que es poden trobar a les obres de tots els poetes seleccionats (de Carles Riba a Salvador Espriu, de Palau i Fabre a Joan Perucho o d'Agustí Bartra a Vinyet Panyella, per exemple).

“Víspera de ayer”, de Juan Salido Vico (Pre-Textos, 2005). Recupero el llibre del també badaloní, Juan Salido, amb el que va guanyar el Premi de Poesia “Arcipreste de Hita” 2004. Només dir que la veu de Juan Salido és profunda i plena de recursos poètics per arribar a tocar als que ens atrevim a visitar amb ell aquestes “vísperas de ayer”. A en Juan Salido el podeu seguir al seu bloc "Improntuario", però em permetrà reflectir aquí un del seus versos dintre de la primera part del llibre anomenada “El aullido del gallo”:

“La luna llena
nuestro cuarto, menguante.
Sobran tres versos”.
(“Lugar común”)

“Y todos estábamos vivos”, de Olvido García Valdés (Colección Nuevos Textos Sagrados, a Tusquets Editores, 2006). L’asturiana García Valdés forja en aquest llibre, amb diversitats de formats, “uno de los recorridos emocionales más intensos y formalmente complejos de la poesía española contemporánea”, segons ha dit la crítica.

Pel·lícules

“La úl tima nota”, dirigida per Denis Descourt (DVD). Per a mi, una troballa. Un thriller amb rerafons musical, del que no penso desvetllar-ne res. Tan sola dir-vos que el títol té un doble sentit. Molt interessant.

“Twin Peaks”, sèrie dirigida per David Lynch. La mítica sèrie de Lynch ara en una capsa amb 10 DVD's on hi ha tots els capítols, a més d'innombrables extres (impagables les escenes i reflexions de la “dona del tronc”). A mitja re-visió dels capítols, he de dir que –malgrat el que algun amic pensa- crec que la sèrie no ha envellit i que Twin Peaks i els seus habitants, amb el detectiu de l'FBI al capdavant (un jove Kyle MacLachlan), continuen fascinant-me. Allí res és el que sembla i el que comença amb la pregunta “Qui va matar Laura Palmer?”, no és més que una excusa per capbussar-nos en el cantó més fosc i oníric que tots duem a dins. La música i l’ambient continuen essent un dels elements forts de la sèrie.

Espero no haver-vos cansat amb aquest recorregut.

Lectures, músiques i altres obsessions (I)

2008-01-09T22:27:00.000Z

Ja fa dies que volia fer un recull –com faig de tant en tant- d’aquells llibres, discos, pel·lícules, etc... que tinc per casa, alguns ja “passats per la retina” i altres sentits i la resta a l’espera d’una bona mossegada. Per fer-li cas a Gracian aquesta vegada intentaré ser breu. Per més informació aneu a les llibreries i botigues de discos i pel·lícules o consulteu Sant Google.

Músiques

Luis Pastor, “Nesta esquina do tempo” (En esta esquina del tiempo). Música de Luis Pastor i poemes de José Saramago (no confondre amb la famosa pintora “Sara Mago”, Esperanza Aguirre dixit) en la seva versió original en portuguès. Com diu Saramago: “Al tomar la decisión de cantar en portugués, Luis Pastor hizo algo más que cruzar una frontera lingüística.”

Franco Battiato, “il vuoto” (el vacío). Nou disc del cantautor de Catània amb lletres seves i del poeta Manlio Sgalambro. Irregular però interessant, com sempre en Battiato.

Jacquelin du Pré, “A celebration” (Allegro Films-DVD). Documental excel·lent en el que es barregen opinions de Baremboim, Pinchas Zuckerman, Zubin Mehta o V. Ashkenazy amb una entrevista amb la pròpia Jacqueline que –coneixent ja la seva malaltia- ens toca profundament. Un documental per esborrar pel·lícules com “Hillary & Jackie”, que tant dany ens va produir als enamorats de la Du Pré.

"Glenn Gould. Hereafter”, documental dirigit per Bruno Monsaingeon. Nou documental del gran pianista canadenc del segle XX, en el que es fa un recorregut per la seva vida i la seva obra, amb interpretacions i entrevistes al propi Gould. Fascinant pels facinats per Glenn Gould com jo!!! (Per objectivar la pel·lícula “Thirty two shorts films about Glenn Gould”).

Mozart, “Don Giovanni”, en versió musical de René Jacobs. Reconec que sent un col·leccionista de tot el que tingui a veure amb el mite de Don Juan, no he comprat aquest CD, a l’espera de la versió en DVD. Espero que aparegui aviat. Tot i així, continuo encuriosit per la lectura musical que René Jacobs haurà fet de l’obra de Mozart.

Novel·la

“Dormir amb Winona Ryder”, d’Edgar Cantero (Proa, 2007). Guanyador del XVI Premi ciutat de Badalona de Narrativa i XX Premi Literari Països Catalans, un Solstici d’Estiu; descriu les peripècies d’un aspirant a escriptor que, basant-se en les experiències que descriu el llibre mai escrit per Borges “El acercamiento a Almotásim”, busca cercar l’impacte que una persona, ni més ni menys que Winona Ryder, ha provocat en altres (començant per la seva amiga Ruth, altres amics, professors, artistes, punks, creadors, cantants heavies, etc...). Pels amants del cinema i nostàlgics de l’anomenada Generació X, entre altres.
“Sembla paradoxal que l’oferta de concursos literaris en català superi de llarg la de castellà a tot el món...qualsevol ajuntament de Catalunya de més de mil habitants (per no parlar d’òmniums culturals, ateneus literaris, clubs de poesia, cases editorials.... es creu amb l’obligació moral i patriòtica d’organitzar un certamen, i les institucions no vacil·len en subvencionarlos. Molts escriptors amateurs com ara jo, ens aprofitem d’aquesta cojuntura responent a totes les convocatòries. Ni que sigui per pura probabilitat estadística, un premi o un altre cau.” (pàg. 83-84).
Sent jo el President del Jurat que li va concedir el premi, només puc dir com en Maragall de Polònia: “Que cabroooooon...!!”

“Firmin”, de Sam Savage (Seix Barral, 2007). Sens dubte l’èxit de la temporada –vaig comprar la primera edició a l’octubre i al gener ja va per la cinquena-. Les aventures del ratolí Firmin dins de la llibreria de Boston en la que va néixer. Llibre agredolç, ple d'al·legories i un gran amor pels llibres.

“El libro”, de Zoran Zivkovic. (451 editores, 2007)Un llibre que repassa la complicada vida dels de la seva espècie, des del seu naixement a l’editorial fins a l’humiliant finals en els geriàtrics que anomenen “llibreries de vell”.

"La elegancia del erizo", de Muriel Barbery. (Seix Barral, 2007). L'historia de dues dones, la portera i una nena de l'inmoble núm. 7 del carrer Grenelle de París, que trenquen amb els estereotips que d'elles espera la societat burgesa actual. Com algú deia " l'inteligència és sospitosa". Èxit de vendes a França d'aquesta autora nascuda a Casablanca.

Més sobre el Macba i Borja-Villel

2008-01-08T19:31:00.000Z

Com veieu la marxa de Borja-Villel del Macba i la seva substitució comença a crear un debat interessant sobre la cultura catalana, la seva plasmació institucional i la seva projecció de futur.
A l'Avui d'avui mateix, 8 de gener, podem llegir una entrevista a Borja-Villel, així com l'editorial al respecte de la seva marxa i del futur del Macba i un article d'opinió de Claret Serrahima i Òscar Guayabero. En essència el posicionament de l'Avui coincideix amb la meva entrada de data 23 de desembre de 2007.

To be continued...

Entrevista a Borja Villel

Editorial de l'Avui de 8 de gener de 2008: "Borja-Villel i la 'cultureta catalana'"

"Per un nou Macba", per Claret Seharrima i Òscar Guayabero

Una visió lúcida sobre el Macba i Borja-Villel

2008-01-05T10:53:00.000Z

A les pàgines de Catalunya del diari "El País" d'avui 5 de gener es publica un article de Ferran Mascarell, intel·lectual, ex-Conseller de Cultura de la Generalitat i actor privilegiat de la gestació i impuls del Macba, en el qual fa una anàlisi acuradíssima i en profunditat de la marxa de Manuel Borja-Villel al MNCARS i del que aquest fet significa per la cultura catalana i pel projecte de país.

No us el perdeu!

"La maleta de Manolo Borja y sus metáforas", per Ferran Mascarell